En un racó de l’Empordà, Roser Martínez (Bellcaire d’Empordà, 1971) hi té el seu taller. En els baixos d’una masia idíl·lica als afores de Vilacolum, recolzades davant una paret de pedra, llueixen les seves creacions: collarets dissenyats per a l’esquena i peces del que ella anomena «art diari i joieria artística» que evoquen, entre d’altres, la lluna o la Costa Brava i posen un toc de màgia i emplenen de creativitat els racons de l’habitatge. La guanyadora del premi eWoman 2022 a l’Emprenedoria by Toni Pons assegura que no ha tingut un camí fàcil, però sempre s’ha sobreposat a les dificultats i ha trobat la manera de fer realitat el seu projecte: ser dissenyadora de joies (www.rosermartinez.com).
Sempre ha volgut ser dissenyadora de joies?
De petita sempre els hi feia vestits a les nines i era molt creativa però allò va quedar apartat fins que fa 17 anys, en morir el meu germà, em vaig posar a fer coses per ocupar la meva ment. Vaig començar amb la joieria per atzar. Vaig anar a una exposició que em va agradar i justament tenien un anunci on posava que començaven a fer cursos. I vaig dir: per què no? La joieria em va obrir la part creativa que tenia adormida després de tants anys. A partir d’aquí vaig començar a fer cursos de moltes disciplines: fusta, roba, fang, porcellana... Qualsevol material que trobi l’he d’experimentar.
Com ha sigut el procés de convertir el projecte en una realitat empresarial?
Quan vaig començar a fer joies en feia moltes per afició i les regalava a la família, les amigues, les cosines... I tothom anava ben enjoiat. Fins que vaig pensar que de tantes joies que tenia podia fer una parada i vendre-les. Vaig fer allò típic d’anar als pobles i vendre les meves joies. Però no m’acabava d’agradar perquè jo tenia la meva feina i el que volia era dissenyar. Aleshores vaig començar a anar a botigues de la zona i no vaig encaixar. La gent em deia que era diferent i que havia de canviar d’estil. Però a mi quan em diuen que no a una cosa, ho converteixo en un sí. Així que vaig anar a Barcelona i allà vaig trobar gent que em va dir que la meva joieria era original i diferent. Aleshores una persona em va dir que anés al seu showroom Casa Batlló i allà les meves dues primeres clientes van ser una japonesa i una americana. Em vaig presentar al 080 i allò em va portar a desfilar a Madrid i tot va ser una espiral.
En quin moment les seves peces van passar de ser una afició a una creació?
Vaig conèixer un joier que em va agafar un dia i em va dir que havia d’apujar preus, que allò no podia ser. Jo no m’atrevia, ell va insistir i ho vam vendre tot. Aleshores vaig fer un clic i vaig veure que realment la meva obra ja tenia un sentit, una intenció, feia el meu llenguatge, el meu moviment, expressava una idea i tot això va evolucionar.
Com compaginava això amb la feina del dia a dia?
A poc a poc això em va anar absorbint i era una espiral. Dedicava les meves vacances a fer això, era un dels sacrificis que havia de fer. Si tenia alguna cosa, em demanava dies de festa. Vaig començar a veure que podia arribar lluny i anar més enllà de les parades de mercat. Començar a guanyar premis i tenir més trucades em va fer prendre la decisió de confiar més en mi i deixar la meva estabilitat endarrere per provar el meu somni. Vaig anar reduint les hores de la feina convencional a l’empresa familiar, vaig fer un replantejament de la meva vida i fa tres anys vaig decidir deixar la feina i dedicar tots els meus esforços al projecte, amb la mala sort que va venir la pandèmia i això em va obligar a repensar la idea de negoci.
Com ha afrontat aquest primer obstacle de la pandèmia?
Ha sigut molt dur, però també m’ha obligat a repensar la meva idea de negoci i m’ha permès crear un nou concepte de collaret que és desmuntable. Aquests dos anys d’aturada m’han fet trobar noves línies de negoci: un projecte de lloguer de joies i tallers sobre pensament lateral. M’he hagut de replantejar molts cops si continuava o tornava endarrere. Però al final sempre he tirat endavant. És qüestió de valentia. En els moments més durs sempre acaba passant alguna cosa que fa que continuï endavant. Es tracta d’aprendre sobre la marxa. Com més hòsties reps, més aprens.
Com valora el ritme de vida que seguia abans de decidir embarcar-se en el projecte?
Quan treballava sempre tenia un bulli-bulli a dins que m’ofegava. Necessitava expressar-me i final alguna cosa a dins meu em va fer prendre la decisió de deixar l’empresa familiar i canviar la meva vida. Però n’estava 100% convençuda, si m’estavello, m’estavello. Però ho havia de fer.
Quina reflexió fa del seu recorregut?
No sé com he tingut la fortalesa d’aguantar tant per arribar fins aquí, però això fa que ara no em tombi ningú. Mai m’hauria imaginat quan vaig començar que podria arribar a desfilar, o tenir joies als Goya o a Canes. Ni en els meus millors somnis. Sempre que rebo un no, busco un sí. És la passió de fer que una cosa amb la que creus tiri endavant. Deu ser això l’emprenedoria.
