«Un dia amb 25 anys tornant del Camp Nou a les onze de la nit va acabar la meva primera vida». És amb la segona vida, quan Àstrid Fina, de la Fundació Eurofirms, ha arribat a ser medalla de bronze en snowboard als jocs paralímpics de Corea. Va perdre el peu dret a conseqüència d’un accident de trànsit. Superat el procés inicial, amb esforç i persistència, ha estat esportista d’elit amb l’equip nacional, entrenadora i ara a través de la seva història ajuda a «visibilitzar la discapacitat canviant la mirada de la societat» per «veure les persones amb discapacitats, per les seves capacitats». Assegura que no necessiten compassió, sinó «confiança, autonomia» i que es vegi la discapacitat com «una característica més».

Després de l’accident en ser envestida per un cotxe quan anava en moto, va haver de patir un llarg procés hospitalari. Va ser ella qui va haver de prendre la decisió de tallar-se o no la cama, la que diu que ha estat la més dura de la seva vida. Però com va assegurar ahir durant la ponència a la quarta edició d’eWoman a l’Auditori Palau de Congressos, «vaig entendre que només tenim una vida, en aquell moment vaig començar a viure la meva segona vida».

Decidida i valenta, malgrat les dificultats del procés inicial, creu que «una de les coses que necessitem, tinguem discapacitat o no és autonomia» perquè la «sobreprotecció ens limita».

La ponent Àstrid Fina va perdre un peu en un accident i es va convertir en esportista d’elit en snowboard amb l’equip nacional

De la mà d’un amic va pujar per primer cop a l’estació de Baqueira Beret a fer snowboard. «I en tornar a casa portava tal energia que vaig dir, em presentaré a les proves d’accés per l’equip nacional». Ho va aconseguir i «vaig començar a entrenar vuit hores diàries, cinc hores a pistes i tres al gimnàs, de dilluns a dissabte, sis dies a la setmana i vaig posar en pràctica i literalment això que diuen aixecar-se tants cops com caiguis, que l’important és persistir», relatava. La primera copa del món va ser a Eslovènia on es va adonar de la normalitat amb què els companys vivien la discapacitat, el que diu va ser un cop de realitat. «El que necessitem és que se’ns valori per les nostres capacitats, confiança, autonomia, com us he dit el que necessitem que es vegi la discapacitat com una característica més», assegura Àstrid Fina.

Va quedar sisena als jocs paralímpics de Rússia i medalla de bronze als jocs de Corea. Es va retirar de la competició, però motivada per ser un referent per altres nenes i persones es va formar com a entrenadora «per crear un món més inclusiu per persones amb discapacitat». I posteriorment des de la Fundació Eurofirms i amb la seva història pretén ajudar a altres persones a creure en elles i a la resta de la societat a canviar la mirada.

La ponent va finalitzar adreçant-se al públic a qui va dir «espero en alguna mesura que quan sortiu d’aquí encara que només sigui una vegada, pugueu preguntar-vos, i per què no? I així pugueu comprovar que com us deia al principi tenim dues vides. I la segona comença quan t’adones que només en tens una».