Laia Palau (Barcelona, 1979) explica des de l’altra banda del telèfon que el bàsquet la va atrapar des de petita. La guanyadora del Premi eWoman 2022 al Mèrit Esportiu detalla que practicar aquesta disciplina no va ser una decisió del tot conscient, més aviat va «anar fent» fins que amb 23 anys un equip francès la va fitxar i va trencar la seva rutina a la capital catalana. Va ser aleshores quan va fer les maletes per començar a rodar món mentre sumava experiències en una professió on tenia un llarg camí per recórrer. Un viatge que s’ha allargat més de dues dècades i on, en comptes de postals, didals o imants per a la nevera, la barcelonina s’ha dedicat a col·leccionar premis: 33 títols en clubs i 12 medalles amb la selecció.

Com va començar a jugar a bàsquet?

El meu pare havia sigut jugador professional i ma mare havia jugat a la universitat. Recordo que amb el meu germà gran jugàvem molt i que en cada hora de lleure hi havia una pilota pel mig. Després a l’escola hi havia molt de bàsquet i em vaig apuntar al Joventut Les Corts amb les meves companyes. M’agradava i ho vaig anar fent fins que, a poc a poc, vaig avançar. I mira, fins avui.

Quina pinzellada faria de la seva trajectòria?

Vaig estar a l’UB Barça fins als 23 (1997-2004). La majoria de les meves companyes per accedir a equips bons havien de marxar de casa, però jo tenia una vida bastant normal fins que vaig anar a França (Bourges Basket 2004-2006). Després vaig marxar a València (Ros Casares, 2006-2012) amb un equip súper poderós, i allà guanyo la primera Eurolliga. El Ros Casares tanca i continuo a Polònia (Polkowice, 2012-2013), després a Praga (USK Praga, 2013-2017), on torno a guanyar una Eurolliga i visc els meus anys més top. Aleshores vaig pensar «ja està» i vaig marxar a Austràlia (Jayco Rangers, 2017), però després vaig veure que «no està» i torno a França (Bourges Basket, 2018). Arriba l’oferta de Girona (2018-2022) i penso que vull tornar i donar el que tinc a la meva motxilla de backpacker.

Com s’ha relacionat amb el bàsquet al llarg d’aquests anys?

M’he barallat molt amb el bàsquet perquè no tenia clar que m’agradés tant o que m’hi volgués dedicar tant, i crec que hi va haver anys de molta foscor. Vaig estar obsessionada amb guanyar una Eurolliga i quan la vaig guanyar vaig deixar de tenir expectatives perquè havia aconseguit el que perseguia. A partir d’allà em vaig relaxar i van venir uns anys de l’hòstia perquè no tenia aquella obsessió.

Quines dificultats han marcat la seva trajectòria?

La primera diria que va ser el meu moment de consciència de professionalisme. Moltes companyes han tingut clar que volien fer això i hi havia uns certs referents, però no tenies clar si et podies guanyar la vida jugant. Jo estava invertint hores però sense saber què em portaria tot plegat i, així i tot, el bàsquet marca què menges, on vius... El segon moment és el moment de súper competició al Ros Casares. Allà vaig desenvolupar la resiliència perquè vaig tenir aquesta capacitat de dir: és igual si estàs bé o malament, fas la feina. Et trobes en un equip on tothom és molt bo i no pots fallar, no tens escapatòria perquè l’entorn és hostil i has de ser la perfecció i és complicat estar obsessionat per l’excel·lència.

Com s’ha relacionat amb l’ego?

És complicat. És inevitable tenir ego perquè nosaltres estem molt centrades en nosaltres mateixes i som egoistes amb com ens relacionem amb la nostra vida. Sóc capaç d’anar-me’n a qualsevol lloc per fer això, i també crec que no es pot fer d’una altra manera. He intentat mantenir un perfil baix d’ego perquè no trobo que sigui tan important el que fem. Tinc clara la macroestructura del món en el qual vivim. Aquesta feina m’ha semblat absurda durant molt de temps i quan veig batalles d’egos penso que no ens fot cas ningú.

Com ha compaginat la vida familiar amb l’esport d’elit?

Ens acostumem tan de pressa a entendre que som capaços de deixar-ho tot de banda pel bàsquet que arriba un moment que ho acabes donant per suposat. Jo m’he perdut una pila de coses, però aquesta és la renúncia que fas i no ho hauria fet d’una altra manera. Tampoc he tingut fills i he anteposat la meva carrera a si hi hagués hagut una opció d’això. I amb les parelles és complicat perquè no saps si marxes, si et quedes... És difícil conciliar o trobar algú que t’acompanyi o entengui que estàs fent això. He anat fent tot el que he pogut i sempre he deixat molt clar que la meva parella és el bàsquet. Entenc que la meva droga és aquesta.

Quina reflexió en fa de la seva trajectòria?

El bàsquet és una excusa per situar-me en el món. És com et relaciones amb els companys, què en vols treure, quina és la teva exposició. Jo he volgut i he sigut molt conscient que la meva persona havia de ser valuosa i vàlida, i mantenir l’equilibri és molt important. No puc ser només una jugadora de bàsquet. No siguem només persones unidireccionals. Això exigeix molt de temps i desgast emocional i físic. Però entregueu-vos amb cos i ànima perquè el retorn és impagable.