A finals de març, un mes després que comencés la invasió russa d’Ucraïna, un periodista va demanar al ministre d’Energia d’Aràbia Saudita que fes una reflexió sobre la nova situació creada als mercats energètics. «Fixeu-vos en el que està passant, qui parla avui del canvi climàtic?», va dir el príncep Abdulaziz bin Salman amb un deix d’interessat cinisme. No exagerava, però. Des que la Unió Europea va començar a adoptar mesures per acabar amb la seva dependència del gas i el petroli rus, els àmbits més complexos de la seva massiva campanya de sancions, tota la conversa s’ha centrat en com reemplaçar els hidrocarburs russos amb importacions des de tercers països. Les renovables amb prou feines han entrat en l’equació, malgrat els imperatius de la ciència, que fa una crida a reduir a la meitat les emissions d’efecte hivernacle abans del 2030.
La guerra ha comportat un període d’extraordinària bonança per als productors de combustibles fòssils, just quan les seves perspectives de futur començaven a esborrar-se per la transició ecològica iniciada a diversos continents. Els beneficis del sector no han deixat de batre rècords. Només el primer trimestre de l’any, les 28 companyies de petroli més grans del món van registrar un benefici conjunt de més de 100.000 milions de dòlars, les millors xifres per a moltes de l’última dècada. Per a la nord-americana ConocoPhillips van augmentar un 375% respecte el mateix trimestre de l’any passat, segons una anàlisi de The Guardian. Per a l’holandesa Shell, el 182%; per a la britànica BP, un 137%. I el mes passat, el gegant saudita Aramco es va situar novament com la companyia més valuosa del planeta, un tron ocupat fins aleshores per Apple.
Les petrolieres no estan soles en el banquet. Amb la intenció confessa de reemplaçar el gas rus, la guerra ha reactivat la inversió en el sector gasístic, tant en la producció com en la construcció de gasoductes o de nous terminals per processar el gas natural liquat (LNG, per les sigles en anglès) transportat en vaixells metaners, segons un informe recent del Climate Action Tracker (CAT). «Davant de la crisi energètica desencadenada per la guerra, la resta de països tenia dues opcions: reduir l’ús dels combustibles fòssils fent servir les renovables i l’eficiència energètica o reemplaçar el gas rus amb importacions d’altres països», assegura Niklas Höhne, fundador del New Climate Institute, amb seu a Alemanya, i un dels autors de l’informe.
Febre de l’or gasística
«Desgraciadament la majoria de governs s’entreguen a una febre de l’or per construir noves infraestructures gasístiques. Està passant a Europa, però també a Amèrica del Nord, Àsia i Àfrica», afegeix Höhne. Països com Alemanya, Grècia, Estònia, Holanda o Itàlia han anunciat la construcció de nous terminals de LNG. Els EUA han signat un acord amb Brussel·les per triplicar les seves exportacions al continent durant la propera dècada. Roma ha tancat acords semblants amb Egipte i Algèria. Alemanya, amb Qatar i en negocia un altre amb el Senegal. I en paral·lel, vells projectes encallats, com el gasoducte Transaharià (Nigèria-Níger-Algèria), s’han reactivat, alhora que augmenta la producció domèstica al Canadà, Noruega, els EUA o el Japó.
Els números serveixen també per explicar-ho. El 2020 Europa va importar 115 bilions de metres cúbics de gas LNG. Si tots els projectes anunciats s’acaben construint, estarà en condicions d’importar-ne el doble, cosa que segons el CAT podria generar un escenari d’excés de capacitat. Les conseqüències d’aquesta expansió, incentivada pels altíssims costos de l’energia, no se li escapen a ningú. El mes d’abril passat el Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de l’ONU va tornar a repetir que és necessari que les emissions d’efecte hivernacle es redueixin a la meitat a finals d’aquesta dècada si el món vol evitar les conseqüències més catastròfiques del canvi climàtic. «És ara o mai si volem prevenir que l’augment global de la temperatura superi els 1.5 graus», van advertir els seus científics. Per aconseguir-ho, va advertir l’any passat l’Agència Internacional de l’Energia, no s’haurien d’iniciar noves prospeccions de gas i petroli.
Però el paradigma ha canviat per les urgències dels governs per trobar solucions a curt termini. «Nombrosos projectes de LNG feia anys que estaven aturats a Europa, s’havien cancel·lat o tenien problemes per trobar finançament en el context de la transició verda. Ara es tornen a veure com a viables», afirma Neils Bartsch, director de Gogel, una base de dades que rastreja les inversions en hidrocarburs. «I el problema és que molts d’aquests projectes de la indústria no estan concebuts per reemplaçar el gas rus, sinó que tenen en un cicle vital molt més llarg. Parlem de dècades de vida», afegeix Bartsch. De mitjana, els projectes de gas necessiten operar 20 anys perquè els seus inversors recuperin els diners, segons els experts.
El temor dels científics és que aquesta crisi es torni a convertir en una oportunitat perduda, com ho van ser per a molts els plans de recuperació postcovid, en què la inversió en renovables va estar per regla general per sota de les expectatives. «Tenim només vuit anys per reduir a la meitat les emissions globals. Seria un gran error construir totes aquestes infraestructures noves. El nostre marge per rectificar s’està acabant», afirma Höhne.
