El Museu Guggenheim de Bilbao, la milla dels museus de Madrid, el centre de Barcelona, ​les nostres costes, els aeroports..., els turistes o viatgers internacionals tornen a omplir els carrers, hotels i restaurants. És un motiu de celebració després dels efectes que la pandèmia va tenir sobre el primer sector econòmic d’Espanya. El turisme va representar el 2019 el 12,4% del PIB, una xifra que va caure al 5% l’any següent. Des de les principals cadenes hoteleres fins al restaurant de zona costanera, aquest va ser el sector més afectat pels ertos i els tancaments. Alguns establiments, aquells que no van poder suportar el nivell de deute que patien, no han tornat. La majoria, però, ha aconseguit salvar-se i espera el 2022 tornar a les xifres d’abans.

El 2019, Espanya va batre el rècord en arribada de turistes estrangers. Van sumar un total de 83,5 milions, només superats per França, amb 89 milions de visitants. El 2020, la xifra d’arribades, entre onada i onada, va caure a 19 milions. Únicament van aparèixer pel país propietaris de segona residència i aventurers del nord d’Europa. El turisme procedent d’altres continents gairebé no va trepitjar Espanya. El 2021 es va iniciar una tímida reacció. El nombre de visitants estrangers va pujar a 31 milions.

I aquest any? Les últimes xifres registrades per Frontur, fins a l’abril, indiquen que havien arribat a Espanya 15,8 milions d’estrangers que es comparen amb 1,8 milions el 2021. Només a l’abril els turistes van sumar 6,1 milions davant els 629.000 de l’any anterior . Si aquesta progressió respecte el 2021 es mantingués i no passés un esdeveniment inesperat, Espanya podria rebre el 2022 entre 50 i 60 milions de turistes tenint en compte els bons resultats que s’esperen la temporada d’estiu que s’iniciarà el proper cap de setmana. Una altra dada positiva va ser publicada la setmana passada sobre les pernoctacions hoteleres, tant nacionals com internacionals. Al maig va haver-hi 29,8 milions de nits a hotel que es comparen amb les 7,3 milions del 2021. Es va cobrir el 54,9% de les places hoteleres que hi ha en oferta, gairebé el doble que l’any anterior. El preu mitjà per habitació també va pujar: un 24,5% fins a 95,3 euros.

A les bones notícies que celebrem tants, sobretot les persones que sobreviuen i viuen gràcies a aquest sector, se li suma que encara hi hagi moviments extremistes i intolerants de la nostra societat que encara vegin el turista com un mal que perjudica «el seu» ecosistema. A la tornada dels viatgers internacionals se li ha unit l’inici de les protestes i algun boicot, encara anecdòtic, contra el sector. Sempre m’han fet profunda llàstima aquests esvalotadors i defensors del moviment antiturista perquè intueixo que mai a la seva vida han viscut el plaer que molts vam tenir de visitar -quan érem més joves- altres països amb tren, motxilla a l’espatlla, i d’alberg en alberg. O que mai no es van haver de pagar els estudis treballant a l’estiu a la platja o a restaurants de platja com tants ciutadans hem fet i continuen fent. Anar contra el turisme és estar en contra de totes les persones que viuen d’ell. Almenys, en el cas de Barcelona, la visió de l’alcaldessa Ada Colau, inicialment líder del moviment «Tourists, go home», s’ha moderat. Només cal que entengui la necessitat de reforçar i millorar les nostres infraestructures com l’aeroport del Prat.

Tenir cura del turista i aconseguir que vinguin més a gaudir dels nostres territoris no és contradictori amb la necessitat d’ordenar l’espai públic i posar tot l’afany a evitar conductes incíviques: des de caminar seminu pels carrers de les ciutats a generar soroll excessiu i molestar els veïns. Una minoria de visitants bàrbars no poden estigmatitzar la resta. De la mateixa manera, les autoritats locals haurien de posar tots els mitjans perquè el viatger no senti les nostres poblacions com a llocs insegurs. Amb la tornada dels turistes han tornat els robatoris als més despistats i als que cometen la insensatesa -perquè és una insensatesa a Barcelona i a qualsevol ciutat- de sortir al carrer amb rellotges d’alt valor que criden l’atenció dels delinqüents. Cal reforçar la vigilància a les zones clau i multar qui s’hagi de multar.

El turisme és el petroli d’Espanya i caldria començar a fer servir fórmules més imaginatives per aconseguir treure’n la millor rendibilitat possible. Les taxes turístiques, per exemple, s’han de reformular per pensar a nivell local com poden servir per promocionar i atraure més viatgers. La pandèmia va obrir els ulls de molts -incloent-hi el Govern- de la rellevància d’aquest sector clau que només aquest any comença a ressuscitar. Una indústria que, a més, ha propiciat el creixement internacional de grans cadenes hoteleres, marques d’Espanya al món.

Fins entrada la segona meitat del segle passat, viatjar per lleure era un tret gairebé exclusiu de les elits. Cal alegrar-se del que ha suposat la gran revolució turística. Amb la pandèmia de capa caiguda, només cal esperar que la situació geopolítica i les seves conseqüències econòmiques no obrin una altra etapa negra.