Ha mort Emilio Ontiveros, economista que va dedicar la vida a explicar què passava amb els diners, amb les inversions, amb els canvis de rumb dels països en funció dels cicles econòmics. A més, va posar moltíssima energia a ensenyar, a ajudar a ensenyar, a crear empreses pròpies des de les quals ajudava altres, empresaris, polítics, a entendre com s’havien de comportar perquè no els ferís el món al qual estaven lliurats. A la premsa, El País, la Ser, va ser l’escriptura, la veu, insubstituïble, ja que cap altre, sent bo, i potser tan savi com ell, era capaç de ser com ell en el grau màxim de l’explicació immediata del que estava passant.
Aquestes eren les seves qualitats, quant a economista exercent, com a professor i com a soci dels que depenen de l’economia per complir amb el seu paper al món, i a més com a periodista capaç d’explicar, en quatre traços, de què anava allò que més preocupa després de les preocupacions de l’ànima o la salut. Però hi havia un altre Ontiveros que arribava a les reunions, periodístiques, per exemple, en què impartiria els seus ensenyaments o els seus consells. Aquest Ontiveros, aquell Ontiveros, mirava l’horitzó que conformaven els reunits, s’anava traient la jaqueta grisa, es desfeia una mica la corbata sòbria, fins que acabava sent com un dels que assistien a la conferència o a la classe que, naturalment, ell mateix donaria.
Impartia una classe, encara que la presidís un altre, ja que quan a ell li tocava exposar fins i tot aquells llecs (aquest periodista, entre d’altres) aixecaven la seva atenció fins a quedar-se només amb aquella veu i amb aquelles teories (teories molt pràctiques, cal dir de seguida) que explicaven fins i tot allò fosc del que passava.
Tenia 74 anys. Fins al final dels seus dies, copejat per la malaltia que finalment va poder amb ell, va estar complint obligacions amb la ràdio i amb el diari. La seva veu ferida pel càncer sempre es va sobreposar a les evidències que la vida posa sobre la taula, i va continuar important el més important del seu credo: si alguna cosa no es pot explicar, si alguna cosa és inexplicable, és que a algú li interessa, a l’economia, però també a la història, per exemple, que no s’entengui què passa o què ha passat. Anomeno la història, en aquest pla, perquè sempre em va recordar, i ara més, a Santos Juliá, l’historiador de la República i més aquí, que va ser, com Ontiveros, un vencedor implacable, i assenyat, de les mentides amb què ens han volgut dormir amb contes, per dir-ho amb aquella metàfora de León Felipe.
Ontiveros era l’home que explicava. Moltes vegades li vaig demanar jo mateix que m’expliqués com desconeixia molt; es treia la jaqueta (gris, sempre gris), avançava una mica sobre qui l’escoltava, permetia que la seva corbata es posés a ballar mentre ell parlava, i mai no feia temps: t’explicava fins al principi dels temps del problema que li estaves plantejant, els seus ulls atents cap als ulls aliens, com si ell mateix s’hagués trasplantat a la persona (en aquest cas jo mateix) que li havia fet la pregunta. Ensenyava tant que de vegades semblava, doncs, que s’ensenyés a si mateix...
Feia goig trobar-se amb ell. Fins i tot de futbol en sabia (i de cinema!, va ser un actor ocasional), i sabia de les persones; el seu treball d’economista va ser sobre les persones, sobre l’avenir dels joves, sobre l’avenir de la vida, i era optimista perquè sent altrament no hauria estat ell. Me’n recordo del seu aspecte, perquè també aquesta sobrietat el retratava, i me’n recordo del seu somriure i del seu riure, perquè també era dels savis que, de tant saber, saben que tampoc tot és per tant.
Deixa un buit emocional molt gran, com si en apagar-se el riure, i el somriure, se’ns hagués ennuvolat a nosaltres mateixos una raó per riure, o per somriure, millor.
