Feia anys que els països més industrialitzats i rics havien deixat de vigilar de reüll la inflació. Era un problema que semblava oblidat. Es va arribar fins i tot a témer el fenomen invers, la deflació, és a dir, la caiguda sostinguda del nivell general de preus, fet que condueix a una crisi profunda.

Però l’any passat ja hi va haver símptomes que aquesta variable que resta valor als diners i a l’estalvi havia tornat amb una força similar a la de fa gairebé quatre dècades, com en l’anomenada «segona crisi del petroli». I la invasió d’Ucraïna per part de la Rússia de Vladímir Putin, que té a la mans l’aixeta del petroli i el gas, entre altres matèries primeres, no va fer més que agreujar el problema a què se sumen els colls d’ampolla a les cadenes de subministraments, entre altres disfuncions. Europa, de fet, ja ha posat en marxa plans d’estalvi a l’estiu per acumular el màxim de gas a l’hivern davant la possibilitat que Moscou deixi de subministrar-ne, i hi haurà iniciatives més importants al setembre.

No és estranya la preocupació pels preus i que la moderació de l’evolució als EUA al juliol fins al 8,5%, davant el 9,1% del mes anterior, desencadenés certa eufòria borsària. A Espanya està al 10,8%. Com deia el que va ser president del Bundesbank alemany, Karl Otto Pöhl, «la inflació és com la pasta de dents: una vegada és fora és molt difícil tornar-la a ficar al tub». I l’evolució de l’índex de preus de consum (IPC) ha rellevat, almenys aquest any, el creixement econòmic a l’apartat d’inquietuds i incerteses, si bé la primera acaba impactant en el segon. En són un exemple les expectatives de consum més baixes de les famílies, especialment les de menys renda, com indica un estudi recent del Banc d’Espanya i les estimacions de creixement de cara al 2023. És un primer indicador que la tardor i l’hivern poden ser pitjors que el que ha sigut la primera part de l’exercici, que s’ha beneficiat de l’auge del turisme després de desaparèixer la pràctica totalitat de les restriccions per la pandèmia de la Covid-19.

El Govern central, en la seva actualització de les previsions macroeconòmiques per començar a elaborar els pressupostos generals de l’Estat per al 2023, manté que el producte interior brut (PIB) experimentarà una alça del 4,3%. Cap de les altres estimacions que s’han publicat fins ara se separa gaire d’aquest càlcul. La previsió més pessimista és la del Consell General d’Economistes, que l’ha situat al 3,9% i amb perspectives de caure en una recessió. Això suposaria dos trimestres consecutius de descens del PIB, com ha succeït als EUA.

Això podria passar, segons els economistes, l’últim trimestre d’aquest any (ja que el tercer mantindrà l’empenta que proporciona una temporada turística molt prometedora) i el primer de l’any que ve. De fet, les correccions a la baixa es donen més de cara al 2023. Fins i tot l’Executiu central l’ha situat al 2,7%, vuit dècimes per sota del que havia estimat anteriorment. Amb el Consell General d’Economistes com el menys optimista, amb una previsió d’entre l’1,7% i l’1,8%, el consens mitjà de Funcas, que recull les estimacions de 19 serveis d’estudis, el situa a l’entorn del 2,5%.

Les previsions de tota mena d’entitats, públiques i privades, destaquen l’índex de preus de consum (IPC), l’evolució del qual no es para de corregir a l’alça, justament el contrari del que passa amb el PIB per a l’any que ve, amb el risc de l’estagflació, o sigui d’estancament econòmic combinada amb elevats preus.

Una de les grans incògnites serà l’evolució de la inflació, per a la qual les previsions no es paren de corregir a l’alça. La Fundació de les Caixes d’Estalvis, Funcas, la situa aquest any al 8,8%. Això suposarà un cost enorme per a les pensions, ja que ja està en vigor la revisió de la quantia de les prestacions d’acord a la inflació mitjana de l’any anterior i cada punt d’índex de preus de consum (IPC) addicional suposa uns 1.800 milions d’euros, segons els càlculs del Banc d’Espanya. El Govern central, de fet, ha inclòs al sostre de despesa per als Pressupostos de l’any que ve, que ascendeix a un rècord de 198.221 milions d’euros, una transferència de 19.888 milions a la Seguretat Social.

És veritat que cap de les previsions actuals apunta directament a una recessió, que serien dos trimestres consecutius de descens del PIB, tal com ha passat als EUA, malgrat que les autoritats confien a sortir del sot de manera ràpida. De fet, la Reserva Federal, el banc central de la primera potència econòmica, manté la política agressiva de pujades dels preus amb dues alces consecutives de 0,75 punts que han situat el preu del diner entre el 2,25% i el 2,50%. La prioritat és combatre la inflació. A Europa, tot i que més tard i amb menys agressivitat, l’objectiu és també que torni aproximadament al 2%.