Les llars espanyoles ja tenen gairebé un bilió d’euros dipositats als bancs. En concret, 997.446 milions al tancament del juliol, un 0,24% més que al juny (2.464 milions), un 5,7% més que un any abans (54.500 milions) i un 17% més que abans de la pandèmia (144.200) milions), segons les dades publicades ahir pel Banc d’Espanya. Els de les empreses també van pujar: un 6% interanual, fins a 312.000 milions. I tot això en espera que les entitats financeres comencin a pagar un interès pel passiu els mesos vinents, a la calor de les pujades de tipus amb què el Banc Central Europeu (BCE) intenta combatre l’espiral inflacionista.

Els espanyols tendeixen a tenir un perfil conservador amb els estalvis. N’és una prova que no han deixat d’augmentar els diners que tenen guardats als bancs en els últims anys malgrat no rebre gairebé rendiment, cosa que a la pràctica suposava una pèrdua de poder adquisitiu amb relació a una inflació que, encara que poc, anava creixent. Entre el 2009 i el 2019, així, l’IPC va ser de mitjana l’1,3% a la zona euro. El tipus mitjà dels dipòsits a Espanya, per part seva, porta per sota d’aquesta cota des del febrer del 2015. De fet, està per sota de l’1% des d’agost d’aquell any i per sota del 0,1% des del febrer del 2020. Al juny, última dada disponible, es va situar en el 0,04%.

Amb tot, la fi dels dipòsits sense remuneració està cada cop més a prop. Així ho reconeixen des de fa mesos les grans entitats financeres espanyoles, que es preparen per tornar a pagar pel passiu a partir de la tornada de l’estiu, si bé de manera gradual en el temps i limitada quant a tipus d’interès i clients beneficiaris. I així ho va destacar també el Banc d’Espanya en un informe recent: «És previsible que les entitats financeres, competint per la captació de fons, comencin a incrementar la remuneració dels dipòsits en els pròxims mesos».

Lligats al BCE

La remuneració del passiu està íntimament lligada al preu dels diners que fixa el BCE. El juliol del 2008, a les albors de l’anterior crisi, el seu tipus d’intervenció estava en el 4,25% i les entitats espanyoles pagaven un 4,2% de mitjana els dipòsits a les llars en un context d’estretors de liquiditat després de l’esclat de les hipoteques ‘subprime’ als Estats Units l’any anterior. A partir de llavors, l’autoritat monetària va començar a abaixar tipus per salvar la unió monetària de l’euro i la remuneració de l’estalvi bancari es va esfondrar en conseqüència.

El tipus d’interès oficial es va reduir al 0% el març del 2016. A més, el juny del 2014 el BCE va començar a cobrar als bancs per guardar-los els diners (la coneguda com a facilitat de dipòsit, que va arribar a situar-se al -0, 5%), en lloc de pagar-los. La remuneració dels dipòsits es va desplomar i a la pràctica és bàsicament impossible aconseguir una retribució pels estalvis per aquesta via des de fa més de cinc anys. L’enduriment de la política monetària per combatre l’espiral inflacionista, però, farà un gir a aquesta situació.

Tipus a l’alça

El BCE va apujar els tipus en 0,5 punts a finals de juliol, el primer increment del preu dels diners en onze anys, el més gran en més de dues dècades i el doble del que havia anticipat. A més, una de les integrants més influents del seu comitè executiu, l’alemanya Isabel Schnabel, va avançar la setmana passada que l’autoritat monetària podria aprovar una pujada similar al setembre.