Diari de Girona

Diari de Girona

Carmen Herrero

«Les empreses no es poden permetre que la gent deixi de consumir»

La catedràtica assegura que «si les pensions es financen amb el que l’Estat recapta, no hi ha d’haver manca de sostenibilitat»

La catedràtica Carmen Herrero en una fotografia d’arxiu. David Revenga

Amb un escenari com l’actual, la recessió és inevitable?

Cal distingir entre la recessió oficial, amb una caiguda del PIB durant dos trimestres consecutius, i la idea d’estar en recessió basada en la percepció que tot va malament. No sé si entrarem en aquesta recessió oficial el primer trimestre del 2023 o quan, però, donat com estan les coses, sembla difícil que ens lliurem, tret que hi hagi un canvi substancial. Hauria d’acabar la guerra a Ucraïna, per exemple. De totes maneres, cal ser positius, perquè és una recessió que no està provocada per un problema de l’economia en conjunt, sinó per xocs que tenen a veure bàsicament amb la guerra a Ucraïna i els costos de l’energia.

Inflació de dos dígits, nova pujada de tipus, i l’OCDE ha situat Espanya com el segon país on els salaris estan experimentant més pèrdua de poder adquisitiu. Estan les famílies abocades a ser cada cop més pobres?

El Govern està intentant arribar a consensos en relació amb els salaris, com la pujada del salari mínim i pujades de salaris pactades entre els empresaris i els sindicats, i, encara que de moment sembla que els empresaris estan poc per la feina, el Govern està contínuament tirant endavant coses que tothom diu que no tirarà endavant. Per tant, confio que certs acords es podran aconseguir i que, encara que és veritat que les famílies estan perdent poder adquisitiu, no en perdin tant com els més malastrucs poden predir.

Quins grans acords haurien de ser una prioritat ara com ara?

Un pacte de rendes seria força bo, i també seria important que s’arribessin a assolir acords entre els sindicats i les empreses per a l’ajust dels salaris. Les empreses no es poden permetre que la gent deixi de consumir, i és raonable arribar a acords al voltant de la pujada dels salaris, encara que no arribin al nivell de la inflació.

Tot i això, des del 2008 les llars amb rendes més baixes han anat empitjorant la seva situació, mentre que la xifra de persones amb un patrimoni declarat superior als 700.000 euros puja. Què falla?

Hi ha una situació conjuntural de nou, i és que hi ha hagut determinades persones, i sobretot les més riques, que han pogut aprofitar els buits del mercat. A més, continuem tenint impostos sobre les rendes altes molt baixos en comparació amb altres països, i la redistribució no és prou àmplia. Un canvi en la fiscalitat és important per poder extreure recursos que poden ajudar els més febles.

I és factible una reforma fiscal de pes en aquest país quan es van encadenant els cicles electorals?

En algun moment hi haurà d’haver una reforma, encara que ens caldria una regulació europea més dura perquè hi hagués uniformitat fiscal. Els països escandinaus, per exemple, tenen una fiscalitat molt alta per a les rendes altes i una redistribució enorme.

Va arribar a dir que es tracta els alumnes d’FP com a aprenents subvencionats per l’Estat...

Ens manca una Formació Professional dual seriosa, que estigui simultàniament a càrrec del sistema educatiu i de les empreses. Les empreses han de formar els treballadors amb el propòsit de quedar-s’hi, no amb el propòsit de tenir aprenents subvencionats per l’Estat, perquè, altrament, entrem en una espiral molt perillosa.

Com seran els treballadors i treballadores del futur?

Les competències hauran de canviar, perquè hi ha moltes feines que les faran els robots o se substituirà treball per màquines mitjançant la intel·ligència artificial, i només caldrà un supervisor, que serà una persona amb un altre tipus de formació. Els treballadors no qualificats tindran moltes dificultats. Tot i això, un altre tipus d’activitats, com la cura de les persones, pot ser una font d’ocupabilitat, però hauran de tenir una millor qualificació, perquè es requeriran cures de qualitat. Cures de baixa qualitat les podrà fer un robot. La calor humana serà una cosa que tindrà valor de mercat, però haurà de ser una calor humana de qualitat.

Què pot passar amb les pensions?

Hi ha un sistema de pensions en què les cotitzacions dels treballadors d’avui són les que paguen les pensions de demà, que és el que tenim a Espanya. En aquest sentit, si no hi ha canvis, és impossible que el sistema de pensions, tal com està dissenyat, sobrevisqui per una qüestió demogràfica. En altres llocs, però, el que passa és que les pensions entren dins de les despeses de l’Estat, encara que també es financen, si més no en part, amb les contribucions dels treballadors. Hi ha gent que està plantejant que, si hi haurà tants robots, si no haurien de cotitzar, però si les pensions es financen amb tot el que l’Estat recapta, no hi ha d’haver manca de sostenibilitat. El que l’Estat ha de fer és recaptar més i apujar els impostos.

Cal topar el preu dels aliments bàsics?

Amb els aliments hi ha un problema enorme amb la distribució, i qui s’enriqueix no és el productor, sinó els intermediaris i els grans distribuïdors. Els grans supermercats, a més, tenen un poder pràcticament de monopoli, perquè el tipus de vida que tenim fa que el comerç de proximitat s’hagi abandonat. També estem menys acostumats a pensar els menús, a cuinar a casa... I ens hem acostumat a tenir sempre de tot. És igual si és hivern o estiu, tenim taronges i melons. Potser ens hauríem de reeducar com a consumidors. Si es posen topalls als preus o es rebaixa l’IVA, els que en surten més beneficiats són els rics, que podran tenir una cistella més variada. Soc més partidària de no intervenir en els preus tret que siguin abusius. La llei no s’està complint, i els agricultors estan venent per sota del cost perquè els obliguen les distribuïdores. Aquí sí que es podria intervenir.

Hi ha marge per a l’optimisme?

Sempre hi ha marge per a l’optimisme. Estem en un moment molt complicat, però hem viscut moments molt pitjors. Ja no recordem quan els tipus d’interès estaven al 18%, no teníem els salaris d’ara, i vam sobreviure. És veritat que la cistella de la compra era molt més barata, però es feien mandonguilles amb la carn que sobrava. Gastem molt en productes que han esdevingut una necessitat, però que no són de primera necessitat. Estem en un moment d’oportunitat per a moltes coses. La tecnologia i la digitalització, si sabem aprofitar l’oportunitat, ens poden ajudar a fer una vida més senzilla, i més d’acord amb la sostenibilitat del planeta.

Compartir l'article

stats