Perspectives 2023: any d'incertesa per a l'economia

Diversos especialistes van debatre sobre les projeccions del pròxim any en una trobada organitzada per 'El Periódico de España' i patrocinada per CaixaBank

Pablo Gil, Rafael Pampillón, Luciana Taft, Juan Carlos Higueras, José Ramón Díez i Armando Huerta, moderador de la trobada i director de Comunicació de Prensa Ibérica

Pablo Gil, Rafael Pampillón, Luciana Taft, Juan Carlos Higueras, José Ramón Díez i Armando Huerta, moderador de la trobada i director de Comunicació de Prensa Ibérica / JORGE ZORRILLA

Julio de Manuel Écija

Primer la pandèmia. Després la crisi de subministraments. I enguany la guerra. L'activitat econòmica no ha tornat a ser igual des que va arrencar la crisi planetària fa gairebé tres anys. Europa ha hagut d'enfrontar-se a una veritat incòmoda: la seva posició internacional és molt vulnerable a actors estrangers. En el millor dels casos, són simples competidors amb acords ocasionals amb el Vell Continent; en el pitjor, són autèntics rivals.

El desequilibri entre l'oferta i la demanda després de la reobertura de les economies, unit a un context internacional complex a causa de la guerra, ha portat al fet que la major part dels plans i perspectives de creixement s'hagin hagut de tirar a la paperera. Poques vegades la paraula 'incertesa' havia acaparat tants titulars. Les perspectives per al 2023 continuen marcades pels dubtes i la por a una recessió o a una estanflació.

EL PERIÓDICO DE ESPAÑA va organitzar una jornada amb la qual llançar llum al futur de l'economia nacional. Sota el títol Perspectivas 2023: Desafíos en clave económica, l'esdeveniment va comptar amb les veus de destacats economistes que van tractar de prendre-li el pols a les principals coordenades en una trobada patrocinada per CaixaBank i celebrada a l'Espacio Bertelsmann, a Madrid.

CREIXEMENT

Refredament, però no recessió. Aquesta és la idea general que es desprèn de la taula d'experts celebrada en la trobada. «El futur és menys encoratjador del que hem viscut. Ja comencem a veure la desacceleració de l'economia en el tercer trimestre i continuarà en els pròxims», va pronosticar Luciana Taft, consultora de l'àrea d'Economia i Mercats d'Analistes Financers Internacionals (AFI). «Anticipem un creixement mitjà de l'1% per a Espanya l'any que ve», va assegurar José Ramón Díez, director d'Economia i Mercats Internacionals de CaixaBank Research.

La taula d'experts, així i tot, va ressaltar que s'ha d'anar amb compte. «L'economia espanyola és la que pitjor s'ha recuperat. Totes les altres han tornat a nivells precovid, excepte la nostra», va explicar Pablo Gil Gómez, economista, expert en Finances i Mercats i analista cap de XTB Espanya i Llatinoamèrica. «L'índex de confiança del consumidor ha caigut 24 punts i les perspectives no són bones. Hi haurà inflació elevada durant molt de temps», va indicar Juan Carlos Higueras, analista econòmic i financer i professor a l'EAE Business School.

INFLACIÓ

El principal problema que afronta l'economia i que està sent un maldecap per als Governs és la crisi de subministraments, particularment els productes energètics, que han conduït a una reacció en cadena de pujades de preus en tots els mercats i han posat sobre la taula el problema de la inflació en una economia europea ensopida després de tants anys de baixos nivells d'IPC i tipus d'interès al 0%.

«El desequilibri entre oferta i demanda dels últims 24 mesos explica bona part de la pujada de preus. Aquest desajustament comença a moderar-se», va assenyalar Díez. «Els preus no estan baixant, sinó que s'estan acumulant. La inflació subjacent es mantindrà els pròxims dos anys», va apuntar Higueras.

Pablo Gil va plantejar que hem creat «un monstre de la inflació» i que les seves conseqüències les viurem al llarg de l'any que ve: «el problema de 2023 no està en el que vindrà, sinó en el que ja hem fet. Ens hem pres els cinc 'xupitos' de tequila».

Al llarg d'aquest any, els bancs centrals de les principals economies del món han emprès importants pujades dels tipus d'interès com a manera de contenir la inflació galopant. Encarint el preu dels diners i, per tant, el finançament, els supervisors busquen refredar l'economia i reduir els preus. Això és el que es denomina política monetària.

No obstant això, l'altra política econòmica que pot ajudar a contenir els preus és la fiscal, empresa pels Governs, mitjançant increments o reduccions de les transferències i els impostos. «Per què cal deixar al BCE com a únic soldat al capdavant de la lluita contra la inflació? La política fiscal continua sent expansiva», va destacar Rafael Pampillón, catedràtic emèrit d'Economia Aplicada de la Universidad CEU-San Pablo i professor en l'IE Business School. «Cal desfer aquest excés fiscal l'any que ve», va secundar Taft. «Com més política fiscal em facis tu, més política monetària faré jo. El cas extrem és el Regne Unit», va agregar l'experta d'AFI.

FEINA

La por més gran de la inflació, és que derivi en una llarga recessió econòmica. «Tenim uns bancs centrals que es creuen amb l'obligació d'evitar la recessió a qualsevol preu; les recessions són cícliques», va denunciar Gil. No obstant això, la situació no sembla de moment tan preocupant. «Hi ha una recessió quan es produeix una caiguda generalitzada en moltíssims sectors durant molt de temps amb destrucció d'ocupació. Si no hi ha destrucció d'ocupació, no hi ha recessió», va explicar José Ramón Díez. L'especialista de CaixaBank va assenyalar que, amb un creixement de l'1%, no hi haurà destrucció d'ocupació, sinó que «ens quedarem plans». «L'estructura del mercat de treball és totalment diferent; el que comencem a detectar a Espanya és que es necessiten professionals que no es troben», va agregar.

En cas que s'arribés a recessió, igualment els experts mostren una opinió optimista. «El mercat laboral es ressentirà, però serà una conseqüència de la situació actual», va indicar Gil. «L'ocupació és una variable que va sempre amb retard, ja que l'últim que fas és acomiadar a la gent», va raonar Taft.

Encara que es mantingui l'ocupació, una greu preocupació dels ciutadans és la diferència entre els salaris i el cost de vida. «Continuem tenint ocupacions tan precàries que no permeten a les famílies prendre decisions per al futur. Si a això li sumes la inflació, es buidaran les butxaques dels consumidors», va assenyalar Higueras.

D'altra banda, Pampillón va reflexionar sobre la divergència del mercat laboral. Actualment, hi ha registrats gairebé tres milions d'aturats; no obstant això, moltes empreses tenen dificultats per a trobar mà d'obra. «Cal fer canvis en l'educació per a ajustar el mercat laboral», va assegurar.

DEUTE

La principal herència de la crisi financera de fa més d'una dècada, a més d'urbanitzacions fantasma als peus de moltes carreteres, és l'inflat deute públic que l'Estat no aconsegueix mitigar. Actualment, representa el 116% del PIB. «Cada ciutadà deu uns 83.000 euros», va il·lustrar Higueras.

Xifra que no deixa d'engreixar, ja que les Administracions són incapaces de tancar el dèficit, que el 2021 va ser de 82.000 milions d'euros. «Fins a quin punt és preocupant? Fins al punt que el BCE ho compri o no», va ironitzar Pampillón. «Els Governs, tant aquest com els anteriors, estan acostumats a gastar més del que ingressen», va assenyalar Gil.

Una situació de recessió amb els nivells tan alts de deute i amb les Administracions exhaustes financerament després d'aplicar les mesures de contenció del coronavirus pot ser perillosa. Màximament, quan les tendències dels inversors estan canviant. «Ens ficarem en els pròxims anys en un entorn fiscal molt diferent. Els mercats demanen que la política sigui més ajustada», va pronosticar José Ramón Díez.

«El deute és de tots nosaltres», va indicar Gil. «I dels nostres fills, nets i besnets. Sembla que mai cal pagar-lo», va postil·lar Higueras. «En un món en el qual actualment el deute global ja suposa el 350% del PIB planetari, em sorgeix el dubte de si no estarem vivint per sobre de les nostres possibilitats», va afegir Gil.

Mentre que el deute públic afronta les seves hores més baixes, la privada es troba en plena forma. «El deute privat d'empreses i famílies s'ha reduït de manera espectacular en 20-30 punts del PIB. I portem, sense comptar aquest any, amb una dècada amb superàvit per compte corrent», va explicar Díez. «Ve un any complicat. Però l'augment dels interessos per a pagar les hipoteques agafa a les famílies en una situació bona. D'altra banda, no tenim grans bombolles que ens portin a una desestabilització, com en el passat», va indicar Taft.

RECUPERACIÓ RÀPIDA

La jornada celebrada a l'Espacio Bertelsmann va comptar amb la participació d'Elena Aparici, directora general de Política Econòmica del Ministeri d'Assumptes Econòmics i Transformació Digital, qui va llançar algunes de les claus del Govern per a modernitzar l'economia en el tancament de la trobada.

Elena Aparici, directora general de Política Econòmica

Elena Aparici, directora general de Política Econòmica / JORGE ZORRILLA

Després del començament de la crisi sanitària provocada pel coronavirus, el club comunitari va establir un pla Marshall «a l'europea» amb el qual modernitzar dues àrees fonamentals de l'economia: la digitalització i la transició ecològica. L'objectiu és garantir la sobirania tecnològica i energètica del continent. A Espanya li corresponen 140.000 milions d'euros dels fons Next Generation, que es divideixen en una part en transferències a fons perdut i una altra en crèdits.

«Les mesures directes de la pandèmia tenen un impacte a curt termini. No obstant això, amb les reformes estructurals es corregiran els desajustaments», va assenyalar Aparici. Per a obtenir l'aprovació d'Europa, Moncloa va presentar el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, una estratègia amb la qual modificar l'economia d'Espanya. «Sabíem les palanques que calia tocar: millorar la productivitat, el capital humà, el capital social i el dinamisme empresarial», va indicar.

Aparici va anunciar la preocupació del Govern per la inflació subjacent: «Està prenent el relleu del pes que tenia l'energia. Esperem que els preus de les matèries primeres continuïn reduint-se i s'aconsegueixi reconduir la inflació».

Davant la lentitud de la recuperació espanyola davant dels seus socis, la directora general va assenyalar que el focus ha d'estar en el llarg termini: «S'ha posat l'atenció en què cal recuperar-se ràpid i transformar l'economia. Totes les reformes estructurals estan destinades a corregir els riscos macroeconòmics i continuar sent competitius».

Aparici va posar d'exemple el fort dinamisme del mercat de treball: «hi ha més de 20 milions de treballadors ocupats, 23 milions d'actius i hem baixat de la barrera dels tres milions d'aturats. La taxa d'atur juvenil segueix en mínims».

El cap de la Política Econòmica del Ministeri va destacar que, entre els plans d'inversió, els PERTE són una eina útil per a mobilitzar recursos públics i privats que incentivin la modernització de l'economia: «comptem amb unes grans infraestructures, però fa falta donar-li un impuls a tota la resta per a digitalitzar l'economia».