Subvencions, col·lectes o premis, el preu de sobreviure com a empresa cultural

Aquestes firmes també necessiten ser rendibles per perdurar tot i voler només transformar la societat i no tenir una clara intenció de monetitzar

La carpa del circ itinerant Nilak. | DIARI DE GIRONA

La carpa del circ itinerant Nilak. | DIARI DE GIRONA / irene juárez. Barcelona

irene juárez. Barcelona

Les empreses que es dediquen a impulsar la cultura com a eina de cohesió de la societat han de ser capaces, com totes les altres, de generar els recursos suficients per, si més no, subsistir. Seguir operant implica, en la majoria dels casos, donar suport a les subvencions públiques. Per això, i pel component social, el seu objectiu empresarial últim no pot ser mai el rendiment econòmic.

«Els projectes culturals difícilment tenen grans beneficis. Però és que tampoc els han de tenir. Perquè han de ser serveis públics. La sanitat no és rendible, l’educació tampoc ho és, i això no es qüestiona. La cultura no s’ha de valorar a través de la rendibilitat econòmica, sinó pel seu impacte social, pels valors que infon» exposa Oriol Escursell, fundador de Nilak, un dels projectes guanyadors el 2020 del premi Lluís Carulla, amb els quals s’impulsen iniciatives culturals de base social.

Dos anys després, aquest teatre itinerant en forma de carpa de circ es troba en ple creixement. Gràcies, en gran part, a l’impuls econòmic que va rebre aquesta fundació. Els 70.000 euros que acompanyen el premi van permetre a l’equip d’Escursell comprar la infraestructura necessària per muntar un teatre autèntic dins la carpa. Concretament, 60.000 euros es van haver de destinar a desenvolupar el projecte, i 10.000 més van ser per a mentoria cultural i empresarial durant dos anys, tal com obliguen les bases del concurs.

En aquest sentit, als ulls de la directora de la mateixa Fundació Carulla, Marta Esteve, la cultura és «rendible socialment, perquè el rendiment no s’ha de mesurar només en clau econòmica». I, encara que cal treballar perquè els projectes siguin el més solvents possible, assumeix que «la gran majoria no ho seran».

Això no té perquè implicar que els professionals de la cultura hagin de fer la seva feina de forma gratuïta. Les empreses culturals de vocació social solen finançar-se en gran mesura mitjançant subvencions públiques; altrament, moltes no serien viables. I per això mateix, tots els empleats «haurien de poder viure d’un projecte cultural».

«La cultura és un dret», afirma Esteve. «Un projecte cultural no pot viure només de la venda d’entrades, ja que s’haurien de vendre a un preu molt elevat, i l’objectiu és que la gent hi vagi, que consumeixi cultura com a forma per aconseguir societats més cohesionades», afegeix

De fet, el principal objectiu de la Fundació Carulla és treballar perquè els projectes culturals esdevinguin sòlids i puguin convertir-se en empreses, cosa que «per a la majoria és molt complicada», diu Esteve. A través dels anys, ha comprovat que hi ha «molta capacitat creativa a la societat, però falta suport a la part empresarial». I és que no només cal més inversió en cultura, sinó que la lògica de la inversió pública entengui la dels processos culturals, que és molt diferent de la d’un altre tipus. Perquè sovint, per rebre una inversió pública, l’administració demana que el projecte tingui una inversió inicial, cosa que en molts d’aquests casos «no és possible».

La realitat de molts d’aquests projectes actualment és complexa: es veuen envoltats d’una agònica batalla per mantenir-se econòmicament a la superfície. I això no dóna marge per a sous dignes. Per exemple, en el cas de Nilak, el projecte es finança amb subvencions del departament de Cultura de la Generalitat, de les diputacions catalanes i d’alguns ajuntaments que decideixen sumar-se perquè creuen en la cultura com un dret més.

Així, la part d’ingressos que ve per altres vies, com ara la venda d’entrades o el marxandatge, és residual per a ells. A través de la suma de totes les fonts de finançament, aquest any Nilak ha facturat 120.000 euros. Amb aquesta xifra només es poden cobrir les despeses pròpies de la gira durant els mesos d’estiu. Però l’equip no cobra. De fet, aquest és el seu objectiu per al 2023: aconseguir un sou perquè els seus integrants cobrin tot l’any.

Precarietat i incertesa

En la mateixa línia, els creadors del projecte animat Pixi.click se les estan veient negres per trobar prou finançament per llançar el seu projecte: una sèrie per a nens que tracta les addiccions digitals. Per posar-lo en marxa necessiten 30.000 euros, que aconseguirien si guanyessin el premi Lluís Carulla a millor idea, al qual s’han postulat. Si no són els afortunats, posaran en marxa una campanya de crowdfunding, és a dir, una crida en línia per recaptar fons. A més, pretenen aconseguir el suport d’alguns socis financers, almenys per llançar la primera temporada de la sèrie, de vuit capítols.

Depenent de com funcioni aquest primer lliurament, es plantejaran ampliar el seu ventall de col·laboradors, «sempre que comparteixin els valors de la marca», assegura un dels creadors del projecte, Jimmy Guiu. Com a fonts de finançament addicionals, de la mateixa forma que els seus companys, utilitzaran la venda de marxandatge i altres activitats relacionades amb la sèrie. «El sector cultural viu sempre a la precarietat i a la incertesa», assegura Escursell. I apunta directament a la política: «Fins que els governs no canviïn la concepció que tenen de la cultura, el nostre sector no podrà fer un pas endavant».

Esteve considera que el sector està infrafinançat. Segons dades de l’INE el 2020, suposa el 2,2% del PIB espanyol, el 3,2% si es considera el conjunt de les activitats econòmiques vinculades amb la propietat intel·lectual. A tot Espanya, la cultura representa el 0,35% de la despesa total. A Catalunya, tot i que la xifra dels Pressupostos que es destina al sector puja a l’1,3%, la Fundació Carulla encara la considera insuficient, i demana un 2%.

Subscriu-te per seguir llegint