L’habitatge industrialitzat emergeix com a alternativa a l’obra tradicional

Durant la construcció d’un habitatge social, des que l’administració licita la primera fase de concurs públic -un cop identificada la necessitat i els pressupostos aprovats- fins que s’acaba l’obra, passen més de sis anys. Entremig, s’acumulen tràmits administratius, licitacions encadenades i validacions tècniques que provoquen un procés lent, fragmentat i molt vulnerable a retards.

Tot i això, segons l’Institut Municipal de l’Habitatge (IMHAB), aquest termini es podria reduir en un 42%, fins a tres anys i mig, si s’apostés per un model de construcció alternatiu. Un model capaç d’accelerar el temps de construcció, reduir els residus derivats de l’obra -en una obra, el 20% dels materials que es fan servir es converteixen en deixalles-, fer l’entorn de treball més segur i incloure-hi mà d’obra femenina. «No és màgia» -assegura Juan Carlos Melero, director de Serveis Tècnics de l’IMHAB- «és el resultat lògic d’agilitzar processos i planificar l’obra des del principi».

En un context de crisi residencial i climàtica, la construcció industrialitzada ha tornat a emergir amb força al debat públic. L’abril passat, el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va presentar oficialment el Projecte Estratègic per a la Recuperació i Transformació Econòmica (PERTE) de construcció industrialitzada. Un pla dotat amb 1.300 milions d’euros que pretén ajudar a cobrir l’actual dèficit d’habitatge del país. Segons les previsions de l’Executiu, la iniciativa podria permetre aixecar fins a 20.000 habitatges industrialitzats a l’any durant la pròxima dècada.

«La veritat és que ja no parlem de futur», va dir la directora general del Grup PMP, Montse Pujol, a Construmat, «sinó de present». La seva empresa, amb seu central a Lleida i una mica menys de 100 empleats, va estar darrere d’un dels primers habitatges industrialitzats sostenibles de tot Espanya. Va ser fa 20 anys.

A les comarques gironines existeixen diverses empreses que construïxen habitatges mitjançant models alternatius a l’obra tradicional. Una d’elles és H-Kub, amb seu a Riudellots de la Selva, que fabrica cases modulars. «La diferència és que la industrialitzada el que fa és fabricar elements i després els acobla a l’obra. La modular fabrica gran part de l’obra en taller i van en paquets en mides de contenidors de camió i llavors pots anar posant tants com vulguis», relata el gerent de la companyia, Jordi Roca.

Aquests habitatges estan fets principalment amb una estructura metàl·lica i forjats de formigó. «L’única diferència amb l’obra convencional és la forma en què la construïm, però la casa són els mateixos materials, la mateixa resistència i durabilitat», afirma Roca. 

H-Kub ja fa una dècada que va iniciar la seva activitat. La companyia explica que alguns dels avantatges d’aquest tipus de construccions és la facilitat d’establir un «preu tancat», l’eficiència energètica o la rapidesa d’execució. «En 5 o 6 mesos tens la casa construïda amb la mateixa qualitat que una casa tradicional», exposa el gerent.

Pel que fa al preu, Jordi Roca afirma que «en igualtat de condicions, és a dir, si féssim una casa tradicional de la mateixa qualitat que la que fem nosaltres, segur que som un 30% més econòmics».

Sort-7 és un altre de les empreses gironines que construeix habitatges mitjançant models alternatius. La companyia fa des d’habitatges modulars a cases prefabricades i mobilhomes. Des de la firma gironina també remarquen l’estalvi energètic d’aquests habitatges, la rapidesa d’execució d’obra i que «pràcticament no generem residu».

Eficiència

Agafem un cas pràctic on s’han de muntar les façanes d’un edifici mitjà de sis plantes. Una empresa que treballa amb processos industrialitzats va poder completar tota l’operació en set setmanes: cinc a fàbrica, amb un equip de vuit persones, i dues a obra, amb tres operaris acoblant el material. En canvi, en un projecte tradicional comparable, el mateix treball es va allargar durant vuit mesos, implicant almenys set empreses diferents i un elevat grau de fragmentació productiva.

L’exemple el posa el director d’Industrialització de la constructora Viuda de Sainz -que compagina els dos models de construcció- i vicepresident de l’Associació Espanyola de Construcció Industrialitzada, Luis Fernández. «A més -afegeix- cal tenir en compte la sostenibilitat d’un model o un altre, on el 20% del material d’obra es perd en residus».

Les barreres estructurals

Si la industrialització ofereix avantatges tan evidents, per què no s’ha enlairat encara? Les respostes apunten a elements estructurals. El primer és l’escassetat de mà d’obra qualificada, que se suma a la que ja travessa el sector de la construcció, ja que no hi ha prou perfils formats als nous sistemes. A més, la formació tècnica continua ancorada en metodologies convencionals. El segon és la manca de regulació clara. «Abans de llançar finançament, el primer hauria de ser definir legalment què és la construcció industrialitzada», afirma el president del Consell General de l’Arquitectura Tècnica d’Espanya, Alfredo Sanz Corma. «Sense un marc normatiu, els agents no tenen seguretat jurídica i el canvi no es pot consolidar».

L’actual crisi de l’habitatge no depèn només de la construcció. Com recordava el sociòleg i director de la consultora GAD-3, Narciso Michavila, «hi ha molts habitatges buits a l’Espanya rural, perquè no hi ha feina, mentre que als pols d’atracció econòmica que suposen les grans ciutats, la compra s’ha tornat inaccessible». Tot i això, l’habitatge industrialitzat sí que compleix diverses de les seves promeses: «Control de despeses, seguretat a la feina, incorporació de dones i joves, i augment de la sostenibilitat», assegura Sanz Corma, que rebla: «Hi haurà guanyadors i perdedors, però no podem continuar mantenint una professió endogàmica».

La burocràcia i la falta de mà d’obra agreugen la manca de pisos

El preu de l’habitatge no comença a l’obra. Comença molt abans, a l’adquisició del sòl, un factor que pot representar entre el 30% i el 40% del valor final de l’immoble, superant fins i tot el 50% en zones urbanes especialment tensionades. Però a aquest factor s’hi afegeix un altre gran coll d’ampolla: els temps administratius.

De mitjana, «un promotor pot trigar entre sis mesos i un any per aconseguir una llicència d’edificació», assegura el president del Col·legi d’Arquitectes Tècnics d’Espanya, Alfredo Sanz. Aquest retard, encara que intangible, es tradueix en costos. Segons l’Associació de Promotors Constructors d’Espanya (APCE), cada mes de demora pot suposar un sobrecost d’entre un 0,5 i un 1% del valor total del projecte, per despeses financeres, personal o l’encariment de materials. «És una espera injustificada, tenint en compte la digitalització i l’agilitat que tenen altres sectors», denuncia Sanz.

En aquesta línia, el gerent de l’empresa de Riudellots de la Selva H-Kub, Jordi Roca, denuncia que a la ciutat de Girona «una llicència triga dos anys». Roca explica que en alguns municipis aquest tràmit és qüestió de dies, però en d’altres s’allarga en excés. «En el 90% dels casos triguem més a obtenir els permisos que a construir», afirma. 

«No sabem si és perquè els ajuntaments estan col·lapsats, perquè falta personal... Abans, per exemple, en dos o tres mesos teníem llicències d’obres. Hi ha ajuntaments que han passat sis mesos i encara no han mirat el projecte», expliquen des de la gironina Sort-7, que construeix des d’habitatges modulars a cases prefabricades i mobilhomes. 

El problema no s’acaba aquí. Fins i tot quan hi ha sòl disponible, transformar-lo en urbanitzable i dotar-lo d’infraestructures pot trigar entre 10 i 15 anys. Així ho recull el Decàleg per abordar l’escassetat d’habitatge presentat aquest dimecres pel president de la Generalitat, Salvador Illa, per promotors, arquitectes i constructors. Durant aquest temps, el sòl es revalora i els marges exigits pels inversors creixen, cosa que encareix encara més el preu final.

La manca de mà d’obra qualificada afegeix més pressió. El sector calcula que, per assolir la meta de construir 600.000 habitatges, caldrien 700.000 treballadors addicionals per cobrir la demanda actual i futura, incloent-hi l’execució de projectes de rehabilitació i regeneració urbana. «La formació és el primer pas per reforçar un sector que ha perdut el 25,7% de les seves empreses a la darrera dècada», alerten des de la Fundació Laboral de la Construcció a Catalunya. 

Subscriu-te per seguir llegint