Enfortir Europa: el repte inajornable davant el nou ordre mundial

València es va convertir aquest dijous en una aula viva de geopolítica. Sota la cúpula del Palau de les Arts, el Fòrum Cajamar de Geopolítica, organitzat per Cajamar, va reunir algunes de les veus més autoritzades per entendre el nou ordre mundial. Analistes i empresaris van oferir una mirada coral —de vegades esperançada, d’altres inquietant— sobre l’espai que ocupa Europa en un món que es multiplica en pols, tensions i desafiaments.

L’acte, presentat per Silvia Tomás, directora de Relacions Institucionals de Prensa Ibérica a València, va començar amb les paraules de Bernabé Sánchez-Minguet, president del BCC-Grupo Cooperativo Cajamar. La seva intervenció va ser un inici simbòlic i emotiu. Va recordar que el fòrum coincidia amb dies de profunda tristesa per la tragèdia de la DANA. «Els valencians sabem què és patir i també què és aixecar-se», va dir, evocant la riuada del 57 i l’esforç col·lectiu que va donar lloc al desviament del Túria. «No tenim capacitat per controlar la natura, però sí per aprendre i evitar que es repeteixi», va afegir, subratllant la idea de la resiliència com a metàfora del temps actual.

Des d’aquest marc emocional, Sánchez-Minguet va traçar un paral·lelisme entre els desastres naturals i les convulsions globals. Va parlar d’un món «en plena incertesa i evolució», travessat per crisis successives —la financera, la pandèmia, la invasió d’Ucraïna, la rivalitat entre potències— i va advertir que estem entrant en «un nou ordre multipolar» on Europa ha de trobar el seu lloc. «Estem avançant cap a un món diferent», va assenyalar, «i això exigeix intel·ligència, cooperació i recursos compartits».

La nova guerra freda

El primer a desplegar el mapa global va ser Robin Niblett, exdirector de Chatham House, amb una claredat (i un perfecte castellà) que va captivar l’auditori. Va definir l’etapa actual com una «nova guerra freda» entre els Estats Units i la Xina, i en va desglossar quatre dimensions: l’econòmica, la militar, la tecnològica i l’ideològica.

En un món incert, només una Europa unida ens farà més forts

Eduardo Baamonde

Els Estats Units, va dir, s’enfronten per primera vegada a un rival que ha sabut créixer «a una velocitat impactant» i que ja domina 55 de les 67 tecnologies més avançades del món. La Xina, va afegir, està decidida a trencar la «cadena d’illes» que l’envolta i que constitueix el perímetre aliat de Washington a l’Àsia. La lluita pel lideratge mundial, va explicar, no és només una pugna de PIB o míssils, sinó de xips, dades i algoritmes. «Si Taiwan ha de sobreviure com a entitat sobirana, la tecnologia serà determinant», va advertir.

Niblett també va situar Europa en una posició incòmoda: atrapada entre els dos gegants, depenent dels Estats Units per a la seva seguretat i de la Xina per a la seva indústria. «Ens trobem enmig d’una guerra tecnològica en què els americans ens demanen triar bàndol», va dir. «No es pot invertir a la Xina i, alhora, portar-se bé amb els Estats Units».

Tot i així, va introduir una nota d’esperança: aquesta guerra freda, va precisar, «no és global». Els països del sud —l’Índia, el Brasil, bona part d’Àfrica i Amèrica Llatina— tenen marge per moure’s amb autonomia i no sotmetre’s a la lògica dels blocs. «El comerç és com l’aigua», va resumir, «sempre troba el seu curs».

La crisi com a oportunitat

Tot seguit, el to va canviar amb la intervenció d’Antón Costas, president del Consell Econòmic i Social d’Espanya, que va reivindicar el poder transformador de les crisis. Amb una oratòria pausada i brillant, va presentar la seva idea de la «crisi òptima»: aquella que, essent prou intensa, aconsegueix provocar reaccions positives sense destruir el que s’ha construït.

Costas es va permetre fins i tot una paradoxa provocadora: «Trump pot ser una benedicció per a Europa», va dir, recordant que a vegades del mal en pot sorgir el bé. La seva guerra aranzelària, va afegir, «ha despertat Europa de la seva ingenuïtat, de l’espejisme de creure que podia comerciar amb règims autoritaris o tancar les seves nuclears sense preveure’n les conseqüències». «Sant Agustí demanava la castedat, però no encara», va ironitzar. «Així ha estat Europa: volíem la sostenibilitat, però sense perdre la comoditat».

Davant el pessimisme estructural, Costas va defensar que Europa ja ha demostrat capacitat de reacció. «De l’apocalipsi de la covid va néixer la major unió fiscal de la nostra història», va recordar. I va citar Mario Draghi: «El manteniment del model social europeu és innegociable». La competitivitat, va subratllar, no ha de basar-se en retallades salarials ni en precarietat, sinó en bons llocs de treball i polítiques públiques sòlides. «El model social europeu no és una xarxa assistencial, és una promesa de prosperitat compartida».

El gir pessimista

Però el matí va fer un tomb amb la intervenció de Jesús A. Núñez Villaverde, codirector de l’Institut d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària. Davant el to esperançat de Costas, Núñez va traçar un diagnòstic ombrívol sobre la feblesa estructural de la Unió Europea.

Va començar recordant que avui hi ha 59 conflictes actius al planeta, la xifra més alta del segle. «Els éssers humans som conflictius per naturalesa. Ni tan sols als cementiris hi ha pau eterna», va apuntar amb cruesa. L’ONU, va afegir, «ha quedat irrellevant» davant un sistema internacional que premia la força per sobre del dret.

Per a Núñez, Europa és «un racó privilegiat del planeta» que ha oblidat la seva vulnerabilitat. La dependència energètica de Rússia, la dependència militar dels Estats Units i la industrial de la Xina, va assenyalar, dibuixen un panorama fràgil. «Encara no som una unió econòmica ni política, i mentrestant, el món no espera», va lamentar.

Va qüestionar la idea que Europa pugui convertir-se aviat en un actor global rellevant. «Finlàndia i Suècia sabien que existia una clàusula de defensa col·lectiva europea, però han preferit entrar a l’OTAN», va recordar. «Això ho diu tot». El seu missatge final va ser clar: cal accelerar l’agenda europeista, superar els nacionalismes i assumir que, si Europa no avança unida, quedarà marginada en la història. «Lamento no poder sumar-me a l’optimisme anterior», va concloure. «Però negar la realitat no ens farà més forts».

Entre normes i armes

L’exministra d’Afers Exteriors, Ana Palacio, va tancar el torn de reflexions amb una intervenció vibrant, en què va combinar l’anàlisi geopolítica amb una defensa apassionada del paper històric d’Espanya i de la necessitat d’una Europa més ferma.

Ens trobem davant d'una guerra tecnològica i els americans ens demanen triar bàndol

Robin Niblett

Va començar destacant «la importància de Cajamar en promoure aquest tipus de veus i aquest fòrum únic», i va confessar haver seguit amb gran interès totes les intervencions. Va elogiar la visió lúcida de Niblett sobre la guerra freda i va afegir una dada reveladora: «La Xina ha estat tradicionalment un poder continental, però la seva capacitat naval creix dues-centes vegades més ràpid que la dels Estats Units».

Va valorar també la ‘crisi òptima’ d’Antón Costas, «perquè necessitem rescatar el costat positiu dels desafiaments», i va agrair la provocació intel·lectual de Núñez Villaverde, encara que «no comparteixo el seu negativisme sistemàtic, que reflecteix un sentiment agre envers el qual hem de lluitar».

Des de la seva perspectiva espanyola, Palacio va reivindicar els tres «velers» que han guiat la política exterior d’Espanya des de Felip V: el seu caràcter europeu, el seu ancoratge mediterrani i la seva vocació ultramarina. «Espanya no pot entendre’s sense el seu paper al món, i València encarna aquest esperit innovador i mediterrani», va afirmar.

L’exministra va defensar la necessitat d’una estratègia europea coherent i va alertar que «tot té una dimensió de seguretat». «Europa no pot competir amb els Estats Units sense empreses fortes, però tampoc sense institucions fortes», va assenyalar. «Necessitem menys burocràcia i més coordinació públicoprivada».

Palacio va ser taxativa en matèria de defensa: «Preparar-se des del hard power és aspirar a conservar els nostres valors i mode de vida. L’alternativa és resignar-se al fet que el món es regeixi pels dictats unilaterals d’uns pocs». En la seva visió, la defensa no resta, multiplica: pot ser motor d’industrialització i ocupació.

Cinc veus de l’empresa

El debat intel·lectual va donar pas a cinc diàlegs amb empresaris d’èxit, que van aportar la mirada del teixit productiu a les reflexions del fòrum: Vicente Boluda, president de Boluda Corporación Marítima; José Font de Mora, conseller delegat de Vidres S.A.; Araceli Císcar, del Grup Dacsa; Antonio Luque, president de DCOOP; i Enrique Polo de Lara, vicepresident de Salesforce Espanya. Tots van coincidir en la necessitat de reforçar la competitivitat europea sense perdre cohesió social.

Una clausura amb missatge

El president de Cajamar, Eduardo Baamonde, va concloure la jornada amb una reflexió sobre la incertesa com a tema transversal del fòrum. «Hem d’aprendre a gestionar-la», va afirmar. «No és el mateix que el risc; és molt més complexa. Però sóc relativament optimista. Espanya ha demostrat una enorme capacitat d’anticipació i adaptació». Baamonde va reivindicar el valor del coneixement compartit: «Som fruit de quaranta fusiones i vam néixer amb una missió: no només proveir serveis, sinó transferir coneixement. Això és el que hem fet avui: obrir el focus, escoltar, aprendre». I va concloure amb un desig que va ressonar entre els assistents: «Hem de fer més Europa. En un món incert, només units serem més forts».

Mentre el públic es dirigia al càtering de Ricard Camarena, quedava en l’aire la sensació d’haver assistit a quelcom més que un fòrum econòmic: una lliçó magistral de geopolítica i de futur, on les idees es van creuar com brúixoles enmig de la boira. Entre l’optimisme de Costas i l’advertiment de Núñez, entre les estratègies de Palacio i la mirada global de Niblett, Europa es va mirar al mirall i va entendre que el món ja no espera.