La construcció aposta per la fusta: "Ha estat el material del passat i serà el del futur"

La construcció sostenible avança amb pas ferm i la fusta es consolida com un dels materials clau per reduir l’impacte ambiental del sector. Aquesta va ser una de les principals conclusions de la jornada «Cases sostenibles: Construint el futur de l’habitatge», organitzada dijous per Diari de Girona i Prensa Ibérica, en col·laboració amb la divisió residencial d’Urbinium. L’acte, que es va celebrar al Girona Hub, va reunir experts que van analitzar com transformar un sector responsable d’una tercera part de les emissions de CO₂ a escala global.

El debat va comptar amb les aportacions del docent de la UdG Jaume Font i de l’arquitecte Juan Carlos García, del despatx Ruiz-Larrera Arquitectura, en una conversa moderada pel subdirector del Diari de Girona, Oriol Puig. Tots dos van coincidir que la sostenibilitat no podia ser una tendència passatgera, sinó un canvi estructural que havia d’afectar materials, processos i manera de concebre l’arquitectura. En aquest sentit, García va defensar el paper central de la fusta i va assegurar que «ha estat el material del passat i serà el del futur», cridat a guanyar protagonisme en els habitatges dels pròxims anys.

Font va remarcar que parlar d’eficiència volia dir parlar de consum energètic i de quin nivell d’energia necessita un edifici per funcionar. «Hi ha una part de sostenibilitat implícita en els materials i els sistemes que fem servir, i també en el disseny», va afirmar. En aquest sentit, va recordar que l’acer i el ciment eren els materials que generaven més emissions, mentre que Catalunya disposava d’una massa forestal potent que podria reduir la dependència dels ciments i dels elements més contaminants.

Optimitzar processos

L’ús de la fusta, segons Font, no només és ambientalment més responsable, sinó que també pot resultar més econòmic si es té en compte tot el procés constructiu. «El material pot ser lleugerament més car, però el temps d’obra i els recursos humans necessaris són menors. Optimitzar processos és part de ser sostenible», va destacar.

En la mateixa línia, Juan Carlos García va recordar que el sector de la construcció consumeix entre el 15% i el 20% de l’aigua del planeta i que els edificis són grans consumidors d’energia primària. Per això, va defensar la construcció industrialitzada com una part essencial de la solució: fabricar els edificis en entorns controlats per després muntar-los al lloc definitiu. «D’aquesta manera, els costos i els temps d’entrega es controlen millor, la qualitat és superior i els riscos laborals disminueixen. Hi ha vuit vegades més probabilitat d’accident a l’obra que a la fàbrica», va subratllar.

De moment, la construcció industrialitzada encara no arriba al 5% del total, però creix a ritmes superiors al 20% anual. En aquest model, la fusta —principalment d’avet o pi— arriba encapsulada, amb només un 10% d’humitat, preparada per ser treballada, i amb làmines impermeabilitzants i aïllament tèrmic que podien doblar els gruixos d’una construcció convencional. García també va remarcar que, en contra del pensament generalitzat, la fusta pot tenir un millor comportament davant del foc que el formigó, perquè quan crema es protegeix a si mateixa.

Manca de mà d’obra

Un altre dels reptes que es van assenyalar va ser la manca de mà d’obra especialitzada, que contribueix a l’augment dels costos del sector. García va defensar que cal atreure talent jove, invertir en automatització i formar més muntadors capaços de treballar amb sistemes industrialitzats. «Amb la tecnologia actual de construcció industrialitzada, podem aixecar 6.000 metres quadrats en quatre mesos», va exemplificar.

Tant Font com García van coincidir que la construcció sostenible “havia vingut per quedar-se” i que era l’única via per combatre el canvi climàtic, ja que permetia reduir emissions, millorar l’eficiència energètica i replantejar el model productiu del sector. Tot i que les administracions ja avançaven en la legislació i es marcaven objectius com arribar al 2050 amb edificis d’emissions zero, van advertir que “no era suficient” i que calien propostes que anessin més enllà. Els ponents van insistir que el canvi de model exigia un compromís compartit entre sector públic, promotors, tècnics i compradors. En aquest escenari, van defensar que la fusta podia jugar un paper clau, alhora que una bona gestió forestal ajudava també a prevenir incendis i a donar sortida a una massa forestal abundant però poc aprofitada.