Mor Josep Vilarasau, artífex de la gran Caixa

La principal entitat financera de Catalunya, La Caixa, té un reduït grup de dirigents que han marcat la seva centenària història. Entre ells ocupa un lloc destacat Josep Vilarasau, mort aquest dimarts a Barcelona als 95 anys.

L’enorme influència d’aquest directiu pot explicar-se mirant com era La Caixa a la qual ell va arribar l’any 1976 i com era a la seva sortida, el 2003. L’entitat, de la qual era encara president d’honor, tenia a mitjans dels 70 prop de 320 oficines i 3.000 empleats. Guanyava 2.655 milions de pessetes i la seva influència era molt limitada. El 1999, quan Vilarasau va abandonar la seva direcció general per passar a ocupar la presidència, l’entitat de l’estrella comptava amb 4.000 oficines, 17.500 empleats, guanyava 110.000 milions de pessetes i era accionista de referència d’empreses com Telefónica, Repsol, Gas Natural, Aigües de Barcelona, Abertis o PortAventura.

Al marge de la influència econòmica, dos dels llegats simbòlics més grans de La Caixa, com són el logotip de l’estrella, obra de l’artista Joan Miró i que es va començar a utilitzar el 1981 i les dues icòniques torres negres de l’avinguda Diagonal de Barcelona van arribar a l’imaginari col·lectiu català durant el mandat de Vilarasau.

Als despatxos de poder catalans hi ha unanimitat a l’hora de lamentar que la influència de les empreses catalanes a Madrid ha sigut sempre limitada. Però citen una excepció: la de l’ecosistema empresarial de La Caixa, que gràcies a les seves participacions en grans companyies va acaparar un enorme poder a la capital d’Espanya. «Al seu dia era l’únic català a qui li feien cas a Madrid», assegura un important empresari, que demana l’anonimat, en declaracions a El Periódico de Catalunya.

Nascut a Barcelona el 1931, va estudiar a La Salle Bonanova i es va doctorar en enginyeria industrial. Els seus inicis professionals cal buscar-los en Autonacional, empresa fabricant del Biscúter, tot i que aviat la seva ambició el va portar a la capital d’Espanya. El 1958 va obtenir plaça al cos d’enginyers del Ministeri d’Hisenda i a finals dels 60 i fins a la Transició va conèixer de prop les interioritats econòmiques del règim franquista. El 1966 va ser nomenat director general adjunt de la llavors denominada Compañía Telefónica Nacional de España i poc després va ser nomenat director general del Tresor i Pressupostos, del Ministeri d’Hisenda. El 1972 se’l va nomenar director general de Política Financera al mateix departament. Respecte a aquella etapa i amb referència a si mateix i als seus companys de ministeri, Vilarasau va escriure en les seves memòries: «Érem intrínsecament apolítics i visceralment liberals».

El 1974 va tornar a la gran empresa amb el seu nomenament a la petroliera Campsa. Va passar només dos anys abans que la seva trajectòria cridés l’atenció de Narcís de Carreras, llavors president de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, llavor de l’actual La Caixa, i l’entitat barcelonina el va contractar com a director general.

Des de la seva sortida de l’entitat el 2003, i durant el mandat dels seus successors (Ricard Fornesa, amb qui havien sigut companys d’escola, i Isidre Fainé, que és l’actual president de la Fundació La Caixa) va mantenir una enorme discreció, malgrat mantenir un despatx a l’antic asil de Santa Llúcia, al costat del CosmoCaixa.