La transició verda de les pimes topa amb el cost, la falta de temps i la burocràcia

Instal·lar plaques fotovoltaiques, reduir el consum d’aigua, reutilitzar-la, disminuir els envasos, aprofitar la calor que es perd en els processos industrials, escollir proveïdors de proximitat, reduir els residus o calcular la petjada de carboni. El ventall d’actuacions que una empresa pot impulsar per ser més sostenible és cada vegada més ampli. El problema apareix quan aquestes intencions s’han de traduir en inversions, hores de feina, coneixements tècnics i tràmits administratius.

Aquesta és una de les principals conclusions de l’Estudi sectorial de qüestions ASG a la regió transfronterera Occitània-Catalunya-Andorra, elaborat en el marc del projecte europeu POCTEFA GALOP. El treball se centra especialment en les petites i mitjanes empreses dels sectors agroalimentari, de l’allotjament i la restauració i del comerç, i analitza fins a quin punt incorporen criteris ambientals, socials i de governança -els anomenats ASG- a la seva activitat. En el projecte participen, entre d’altres, les cambres de comerç de Girona, Lleida i Andorra, així com les institucions camerals d’Occitània i dels Pirineus Orientals.

L’estudi descriu una transició que avança de manera molt desigual. La mostra més evident es troba en el qüestionari preliminar que va precedir els tallers amb empreses. Entre les companyies que el van respondre, només el 30,8% afirmava disposar d’una estratègia de responsabilitat social corporativa formalitzada i traduïda en accions. Només el 7,7% havia fet un pas més: a banda d’implantar aquesta estratègia, en mesurava els resultats mitjançant indicadors.

La distància és similar quan es pregunta directament pels Objectius de Desenvolupament Sostenible. Cinc de les tretze empreses, el 38,5%, els havien incorporat parcialment a determinades accions o projectes, mentre que dues preveien fer-ho en el futur. En canvi, cinc més, un altre 38,5%, no els havien tingut en compte.

Les dades de la mostra són limitades i no permeten considerar-la representativa del conjunt del teixit empresarial. El mateix estudi ho adverteix: no crea una nova base quantitativa pròpia, sinó que treballa amb dades ja disponibles i, en alguns àmbits, ha hagut d’ampliar el focus territorial de Girona o Lleida al conjunt de Catalunya per manca d’informació més detallada. A més, els quatre tallers de consulta van reunir 28 empreses: tretze als Pirineus Orientals, vuit a Lleida, tres a Andorra i només quatre a Girona -dues d’hostaleria i restauració, una de comerç i una del sector agroalimentari-. Més que una fotografia estadística, el treball actua com un termòmetre de les dificultats que afronten les pimes quan volen passar de les bones intencions a una política empresarial estable.

En aquest sentit, els tallers amb les pimes exemplifiquen l’estat de la situació. Quan es va demanar a les empreses que identifiquessin els obstacles interns que frenen les seves actuacions ambientals i socials, les respostes es van concentrar en quatre grans problemes: el cost pressupostari i de les inversions, la manca de temps, la falta de competències específiques o de coneixements tècnics i la dificultat per aconseguir la sensibilització i la participació dels treballadors.

Les barreres no s’acaben a la porta de l’empresa. Entre els obstacles externs hi ha les regulacions i legislacions, que en alguns casos les empreses perceben com a excessives o contradictòries; els costos elevats; la competència internacional; la manca d’alternatives tècniques o d’una oferta sostenible local; l’escàs acompanyament institucional; la complexitat dels procediments administratius i la pressió del mercat. També s’hi afegeixen factors com la logística i les condicions climàtiques. En el cas específic de l’hostaleria i la restauració, la disponibilitat de productes locals també apareix com una limitació.

Probablement és aquí on es troba una de les principals contradiccions que posa de manifest l’informe. Moltes empreses ja poden identificar què haurien de fer, però no sempre disposen de l’estructura necessària per fer-ho. La sostenibilitat deixa de ser només una qüestió d’instal·lar un equip més eficient o substituir un material quan obliga a revisar proveïdors, mesurar consums, formar treballadors, preparar sol·licituds de subvenció, interpretar normes o establir indicadors que permetin comprovar si les mesures funcionen.

L’informe conclou precisament que, sense una política de responsabilitat social corporativa formalitzada, les iniciatives sostenibles corren el risc de quedar reduïdes a actuacions puntuals. Disposar d’una governança clara, sosté, ajuda a superar obstacles interns com la manca de temps o de recursos i d’altres d’externs, com ara la complexitat dels processos.

La radiografia, però, és lluny de descriure un teixit empresarial immòbil. Els tallers van recollir nombroses actuacions que ja s’estan aplicant.

En l’agroalimentació hi ha el reg per degoteig, la reutilització d’aigua calenta, la recuperació de calor, l’agricultura ecològica, l’adaptació dels cultius al canvi climàtic i la regeneració dels sòls i de la biodiversitat. També és especialment significativa la priorització dels participants de Lleida i Girona: entre les actuacions destacades hi ha l’ús de productes amb certificacions de sostenibilitat, l’oferta d’informació clara al consumidor, el reciclatge i la reutilització de l’aigua i la certificació de proveïdors vinculats al producte de quilòmetre zero.

L’estudi recorda que el pes de les pimes és especialment important en aquest sector. A Espanya representen el 96% de les empreses agroindustrials. En el cas català, el document contraposa la fortalesa d’una indústria agroalimentària molt potent amb la seva vulnerabilitat climàtica i amb una constel·lació d’iniciatives de producció ecològica i territorialitzada. La conclusió és que la transformació no es podrà aplicar de la mateixa manera a totes les empreses, sinó que requerirà un suport diferenciat segons la dimensió i les possibilitats de cadascuna.

Als hotels i restaurants, les empreses consultades situen entre les prioritats les condicions laborals i el benestar dels treballadors, però també la gestió eficient de l’aigua i l’energia, l’economia circular, la selecció de proveïdors locals i la formació. Als tallers van aparèixer actuacions tan concretes com instal·lar airejadors per reduir el cabal d’aigua, reutilitzar l’aigua de pluja per al reg, compostar els residus orgànics o aprofitar les restes de menjar.

El comerç presenta una realitat diferent. L’estudi considera els petits establiments una peça essencial per a l’ocupació i per mantenir vius els centres urbans i rurals, i detecta l’expansió dels comerços ecològics, dels productes a granel, de les cooperatives alimentàries i de les iniciatives contra el malbaratament. Alhora, però, assenyala l’impacte de l’augment dels costos, del comerç electrònic i de la competència de les grans cadenes, factors que dificulten especialment que els negocis petits puguin assumir noves exigències i inversions.

Així, una mateixa mesura pot comportar una dificultat molt diferent per a una gran companyia i per a una botiga, un restaurant familiar o una petita indústria. Mesurar emissions, homologar proveïdors o tramitar una ajuda pública pot ser assumible per a una organització amb departaments especialitzats; per a una microempresa, aquestes mateixes tasques competeixen amb la gestió quotidiana del negoci.

Les demandes formulades durant els tallers segueixen aquesta mateixa lògica. Les empreses reclamen suport econòmic per preparar sol·licituds i accedir a subvencions, incloses ajudes específicament dirigides a reduir el consum d’aigua. També demanen formació, assessorament tècnic, eines de gestió de projectes, tecnologies vinculades a l’aigua, sensibilització dels treballadors i orientació. En l’àmbit institucional, reclamen procediments administratius més àgils, més participació en l’elaboració de les normes i solucions compartides entre empreses.

Per això, una part significativa de les recomanacions de l’estudi no consisteix simplement a exigir més actuacions a les empreses, sinó a crear les condicions perquè puguin executar-les. Una de les propostes és establir una figura o organisme especialitzat que actuï com a coordinador de subvencions i ajudes per a la transició ecològica, orientant les empreses sobre les convocatòries existents i ajudant-les a preparar les sol·licituds. També planteja formació continuada, una plataforma per compartir bones pràctiques i bases de dades comunes de proveïdors responsables de la regió transfronterera.

El treball defensa, en definitiva, que la transició ha de tenir una dimensió col·lectiva. La cooperació entre administracions, cambres de comerç i empreses pot permetre compartir eines, coneixement i fins i tot inversions que serien difícils d’assumir individualment.

El document alerta que una empresa que assumeixi tota sola costos importants per adaptar-se al canvi climàtic pot quedar en desavantatge si els seus competidors no segueixen el mateix camí. Per això defensa actuacions coordinades que permetin elevar el nivell de tot un sector, en comptes de deixar la transformació exclusivament en mans de les decisions individuals de cada negoci.

L’estudi no permet afirmar que aquestes dificultats siguin exactament les mateixes per a totes les pimes, però sí que identifica un problema comú: entre saber què cal fer i tenir la capacitat de fer-ho encara hi ha una distància considerable.

Subscriu-te per seguir llegint