12 de febrer de 2019
12.02.2019
OPINIÓ

Dels mestres i professors, refieu-vos-en!

Article del professor de Filosofia de l'institut Carles Rahola, de Girona, publicat al suplement L'Aula

12.02.2019 | 16:07

Vivim en temps convulsos pel que fa a la confiança pública envers certes feines. Qualsevol xitxarel·lo posa en qüestió, privadament o públicament –és tan fàcil–, la manera de treballar de certs professionals. La murmuració i –el que és més greu– la calúmnia, sembren gaudir de «barra lliure» en els nostres entorns propers.

I això no només fa un cert fàstic –conviure amb qui parloteja constantment d'altres, com una mena de teràpia del «fer mal»– sinó que també podreix la convivència i la confiança social. Em ve al cap un breu record de la infància: un dia, al pati, un altre nen de qui no recordo res concret, em va insultar –no sé si va ser molt greu, però m'ho devia semblar– i li vaig fer que se n'anés. Per reforçar el meu gest vaig llençar ingènuament una pedreta –potser no era «tan petita»– i, no sé si per la mala sort o per la providència, va volar just fins al cap del nen «dolent», fent-li un senyor trau, amb molta sang. Convocats pel mestre que vigilava el pati, un cop exposades les nostres versions «contradictòries» dels fets, va ser molt més castigat ell que jo, dient-nos que «hi ha paraules que fan més mal que una pedrada». Estic penedit de la meva acció, que va ser aleshores moderadament sancionada, però mai he oblidat aquella sentència! No es pot anar per la vida llençant pedres, però és ben cert que les paraules poden ser letals.

La miserable teleporqueria de Telecinco, que infecta tantes llars, potser fa creure que ofendre el proïsme fa patxoca i tot. Però no és cert: del que els volia parlar és de la confiança que mereixem els professionals, els bons professionals, tots, siguin metges, escombriaires, bidells o docents. No és admissible que –per grups esbojarrats de Whats-App, per pares que consenten tot a fills poc assenyats, o per qualsevol eina de fàcil difusió comunicativa– s'arrossegui l'honor d'un docent: ensenyar costa molt, i ens hi escarrassem de valent, fent un servei que té molt a veure amb el futur. Mestres i professors seguim estrictes protocols i el codi de professionalitat. Llençar murmuracions sobre incidents o errors privats o –molt pitjor– inventar calúmnies per justificar el nen malcriat o la incompetència parental, haurien d'estar severament castigats per una opinió pública responsable.

Qui no es refia dels mestres, de la seva integritat i col·laboració en la maduració i competencialitat dels joves, està segant moltes il·lusions i comprometent el futur.

El codi deontològic del docent

Potser coneixen el nostre codi deontològic vigent (a cdl.cat, busquin «Codi»). És genial! Per exemple, i sent breu, especifica que la relació amb l'alumnat ha de ser «de confiança, comprensiva i exigent alhora» (2); i que ha de «salvaguardar la llibertat, la dignitat i la seguretat física, psicològica i emocional de l'alumnat» (8). Aquests són compromisos envers l'alumnat.

També hi ha articles relatius a la professió, com el d'aportar «responsablement la pròpia competència professional» (13) o el «tractar amb respecte i consideració els col·legues» (18); o en relació al coneixement, per a «adoptar com a guia de conducta el principi de formació permanent» (23) o mostrar «alts nivells de competència i un bon domini de l'especialitat que ensenyen» (25); i, finalment, ítems envers tota la societat, que inclou el compliment personal dels «deures de ciutadania» (29) o el respecte del «drets de les famílies pel que fa a l'educació dels seus fills» (33) així com «la confidencialitat de les informacions que li han estat proporcionades» (39).

M'admira l'ètica professional de tots els col·legues que he conegut (que també poden tenir un dia dolent, estar cansats, o necessitar millor, clar!). És possible que pensin que tot plegat és ben normal: d'acord. Però és que ho vivim, i ens ho exigim.

Avui dia, és fàcil llençar sacs de brutícia: estan a cop de clic i, en un món amarat de fake news, a qui li importa. Però el mal que es fa és sovint irreversible: per al professional, i per a l'alumnat. Els docents no podem treballar amb por i neguit, calculant cada moment què agradarà més o menys, com si fos una transmissió en prime time. Sovint hem de decidir, renyar, amorosir, clarificar, exigir, perdonar, calibrar, comunicar... i de pressa i, ara com ara, no som pas àngels immaculats.

Una mica de confiança! La mateixa que té qualsevol de nosaltres quan el duen a un quiròfan, li revisen el cotxe al taller o li atansen un plat a un restaurant normalet. Refieu-vos de la nostra feina, i corregiu-nos amb irritació moderada i discreta el que calgui millorar.

Crec que, abans, quan impartia classes de «Deontologia professional docent» al Grau universitari d'Educació, no vaig ser prou conscient de la rellevància i transcendència del que allà analitzàvem. Ara en sóc molt més. Per això sé que els i les mestres catalans, i el professorat de secundària, mereixen admiració. I és que, com deia C.S. Lewis, «la tasca de l'educador modern no és tallar selves sinó regar deserts».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook