La setmana passada es passejava per Barcelona l'autobús d'Hazte Oir en el qual, d'una manera prou ofensiva, es qüestionava i es menyspreava el feminisme tot fent servir l'insult cada vegada més habitual de feminazi. En el mateix vinil, de color violenta qüestionaven l'existència de la violència masclista tot minimitzant-la a partir del concepte més eufemístic de «violència domèstica». Aquesta estratègia de convertir les víctimes en agressors l'havia inventat Joseph Goebbels, de manera que és normal que aquells col·lectius pròxims al feixisme ens assenyalin a les pròpies dones com a les culpables que ens maltractin, assetgin o exerceixin una violència sistemàtica.

Una conducta habitual entre els homes blancs del nostre entorn, però, és identificar el masclisme en aquest tipus de conductes i organitzacions extremes i feixistes, obviant que el patriarcat és de forma estructural en els nostres entorns més propers a on afloren els micro i macromasclismes de forma sistemàtica.

La vaga del 8 de març per a qüestions que altres generacions ja varen haver de reivindicar: que se'ns pagui menys, que se'ns menystingui per defecte, que se'ns ofereixin menys oportunitats, que se'ns mati, que se'ns acomiadi, que se'ns negui el control sobre el nostre cos. El patriarcat no es centra en un monstre feixista caricaturitzat dins la garruleria estil Bertín Osborne o Vox. El patriarcat forma part de l'estructura de les nostres vides.

Malgrat totes les dificultats, el feminisme ha avançat en prestigi i consciència social respecte de la legitimitat de les seves propostes. Això ha comportat un determinat risc que hem anat percebent darrerament, com ara que espais que fins al moment havien estat espais de reflexió, construcció i debat feminista, esdevinguin espais susceptibles de treure'n rèdits electorals i polítics, tal com hem constatat les dones d'USTEC·STEs que participem des de fa temps en aquest tipus d'espais de diverses ciutats. Al mes de gener a València, el moviment feminista actual, molt marcat per figures de referència com Angela Davis el vàrem definir, fonamentalment, com a anticapitalista i antiracista. Esperem que l'aparició de determinades forces polítiques, socials o sindicals en aquests espais, no oblidin aquesta dimensió contestatària.

Centrant-nos en el món educatiu, és cert que en els darrers anys s'han anat elaborant i aprovant lleis com ara la Llei 5/2008, la Llei 11/2014 de LGTBI, la Llei 17/2015 d'igualtat (que considera que cal introduir polítiques educatives actives sobre la qüestió), a banda de múltiples normatives i acords internacionals. La realitat, tanmateix, és que legislar és fàcil, mentre que canviar la realitat no ho és tant. Des d'USTEC·STEs, des de fa dècades anem reclamant la consolidació d'una persona responsable que faci de coordinadora en matèria de coeducació, alhora que exigim formació de tot el professorat en aquesta matèria a fi de portar a la pràctica quotidiana totes aquelles mesures educatives i preventives per eradicar les violències contra les dones, contra les diversitats sexuals i per evitar tota discriminació. En altres paraules, la resistència de les institucions a posar recursos humans i educatius demostra elevats graus d'hipocresia, o una ostensible manca de sinceritat a l'hora de fer polítiques feministes.

El Departament també incorre en cert postureig. En la convocatòria d'oposicions d'enguany es demana a les opositores que la programació s'enfoqui en perspectiva de gènere. Tanmateix la redacció del propi document no està feta des d'aquest punt de vista. La formació que ofereix sobre aquesta qüestió és pràcticament inexistent.

Programacions amb perspectiva de gènere

Els i les docents han hagut de dissenyar una programació tenint en compte la perspectiva de gènere sense que el Departament hagi invertit ni un recurs econòmic a parlar d'aquest tema als claustres. A més, de manera ben galdosa, el propi Departament és prou contradictori.

Precisament una de les polítiques més tòxiques que està fent servir és la possibilitat de nomenar a dit al professorat. Deixar en mans de les direccions que una mestra o professora pugui accedir o mantenir-se en un lloc de treball la fa susceptible de discriminació, especialment a aquelles professionals en estat de gestació o que tingui a càrrec persones dependents. De fet, ja s'han registrat casos que han acabat al jutjat. Que la direcció decideixi sobre la continuïtat o la contractació dels docents, deixa les dones en una situació de vulnerabilitat. De manera gairebé còmica, el conseller Bargalló va expressar, en un ple del Consell Escolar de Catalunya, que estava molt preocupat per aquesta situació i proposava... despatxos de vidre perquè tothom pogués veure les entrevistes. En realitat el que discrimina no són el color de les parets, sinó la possibilitat que algú decideixi de manera arbitrària, tot saltant-se els principis de mèrit, objectivitat, especialitat, o molt més simple: número d'ordre.

Aquest divendres toca anar a la vaga. Contra les violències, contra les discriminacions, i també contra la incompetència en la gestió que ho possibilita.