La ministra d'Educació francesa, Najat Ballaud-Belkacem, ha anunciat la reimplantació a les escoles dels dictats, el càlcul mental i la lectura en veu alta. La raó adduïda per recuperar aquestes praxis educatives tan «anacròniques» és, literalment, el retrocés educatiu manifest detectat en les noves generacions educades sota el model de les pedagogies «innovadores» implantades al llarg de les darreres dècades.
Aquí, en canvi, molt més avançats com estem que els francesos, això no sembla preocupar ningú. El conseller Bargalló segueix entretingut amb l'educació competencial i la seva guerra contra la memòria. I la ministra Celaá, per la seva part, es despenja ara amb un nou talismà educatiu: el pensament computacional. Efectivament, en una conferència pronunciada recentment a la Universitat de Deusto, Celaá va exposar aquesta «innovadora» noció com a eix bàsic de la futura política educativa. Segons la ministra, el gran repte a què ens enfrontem és la digitalització, i la solució passa pel «pensament computacional».
Assegura la ministra que, durant els propers vint anys, els robots acabaran substituint els humans en set-centes professions, tot citant un estudi de la Universitat d'Oxford, publicat per The Economist, segons el qual això significarà la pèrdua d'uns 1600 milions de llocs de treball, que desapareixerien per causa dels avenços de la intel·ligència artificial. Certament, si aquesta tendència se segueix mantenint dellà aquests vint anys, l'espècie humana pot acabar d'aquí mig segle en la trista condició d'escadussera, per «innecessària».
Innecessària per a qui i per a què? Ens podríem preguntar... Però no, no sembla que aquesta sigui de la classe de preguntes que s'hagi de fer una ministra d'Educació. Vaja, que ni l'educació per competències -que no és altra cosa que rebaixar la humanitat a una categoria merament instrumental- servirà per posar remei a aquesta inevitable i futura subordinació dels humans als robots. Tot un panorama que ens situa, sempre segons la ministra Celaá, davant d'un repte de proporcions fins ara inèdites: Com ens ho hem de fer per poder seguir sent d'alguna utilitat? Per a la sra. Celaá està clar: el pensament computacional.
Res a dir sobre l'estudi citat, la solvència del qual no posem en dubte. Fins i tot, i malgrat les prevencions que sempre haurien de suscitar les prospectives potser massa emfàticament apologètiques, podem admetre que el diagnòstic és correcte. Ara bé, la teràpia que suggereix la sra. Celaá sembla més aviat pobra, sobretot perquè incorre en una mena de síndrome d'Estocolm adobada amb elements de profecia autoacomplerta. Potser a ella ja li està bé, però per a qualsevol que pensi que les màquines, «intel·ligents» o «babaues», han d'estar al serveis dels humans, i no a l'inrevés, això del pensament computacional resulta força inquietant.
És cert que no ens l'acaba de definir, potser perquè «La escuela de pensamiento computacional» que ella mateixa acaba de posar en funcionament és encara a les beceroles. Però per les pistes que dona i les analogies que estableix, hom diria que l'objectiu és que tots plegats acabem pensant com els ordinadors o els robots.
Les màquines no pensen
I el problema és que, malgrat el que en pugui pensar la sra. Celaá, les màquines no pensen; precisament perquè el pensament és una propietat de la intel·ligència. I el concepte «intel·ligència artificial» és només una metàfora que, com a metàfora, la seva utilització està sotmesa a certes restriccions i un risc cert: el d'incórrer en la metonímia.
Una cosa és que la psicologia cognitiva estableixi analogies entre el funcionament del cervell humà i un ordinador o un robot, cosa que tampoc té res d'estrany, les màquines les han concebudes, al capdavall, humans; i una altra de molt diferent és que els humans acabem subordinant-nos a la forma de «pensar» de les màquines que hem creat.
Segons una llegenda de l'antiga Grècia, el rei Codre d'Atenes va fer-se matar pel seu esclau perquè l'oracle havia profetitzat que l'exèrcit vencedor de la batalla seria aquell el rei del qual fos mort. Els atenesos van sortir-ne, efectivament, victoriosos. Profecia autoacomplerta o sacrifici innecessari? Sembla que la sra. Celaá s'inspiri en aquest monarca llegendari, amb la significativa diferència que no és ella qui s'autoimmola, sinó les noves generacions, víctimes d'un model educatiu que els condemnarà a no saber pensar; o a fer-ho com les màquines. Perquè no és altra cosa inferir que, ja que els robots cada vegada s'assemblen més als humans i en algunes coses ens guanyen, la solució sigui que els humans ens assemblem cada vegada més als robots, «pensant» com ells.
Mirar el dit que assenyala la lluna
Deia Marx que la humanitat va inventar els déus i va acabar agenollant-s'hi al davant. Li passa el mateix a la Sra. Celaá amb els robots? El gran problema de tot això és que, si la formació de les noves generacions es basa en aquests principis, aleshores potser sí que aconseguirem l'acompliment de la profecia, però al mateix preu que Codre. A França sembla ser que no els acaba de convèncer la idea i han decidit posar-s'hi.
Aquí, en canvi, en comptes de mirar la lluna, seguim mirant el dit que ens l'assenyala.
