Estic tenint molta sort. He pogut acompanyar alguns alumnes del meu institut a les sessions locals i estatals d'una iniciativa pedagògica poc coneguda: l'EYP, el Parlament europeu dels joves (eyp.org). Podria semblar una activitat posh, per a alumnes selectes d'escoles elitistes. Doncs, no: no té per què ser així.

Tots hi hem après. La Iona, de 1r de Batxillerat a l'institut Rahola, diu haver «escoltat nois i noies madurs, i amb opinions ben diferents de les meves a no massa distància d'on visc». I l'Anna, de St. George's School, també gironina, reconeix haver-se preparat i haver debatut «sobre temes de l'actualitat amb gent que -de no conèixer-los de res- acaben sent molt bons amics». La fase «local» va ser a Girona (8-10 març) i només alguns estudiants van poder accedir a la «nacional» (Saragossa, 3-7 abril). L'EYP ha promogut 15 sessions aquest curs, en diferents indrets de l'Estat.

La Belén, de Madrid, reconeixia que l'EYP m'ha «ajudat a llençar-me a parlar en públic, a obrir-me als altres i a saber molt més de temes que ens afecten de debò». Els testimonis coincideixen: un intens treball acadèmic previ, l'ús funcional de la llengua anglesa, un mètode específic que ajuda a créixer força en poc temps. La fórmula sembla elemental: cada trobada -a càrrec de persones joves, per sota dels 25 anys- té tres etapes: el Teambuilding, el Committee Work i la General Assembly. És a dir, conèixer els altres, treballar a fons les temàtiques proposades -com ho farien al Parlament europeu- i un debat col·lectiu amb votació de les resolucions. Per cert, les conclusions que s'aproven solen ser òptimes.

Si aquest alumnat ja és competent en llengua anglesa, en l'anàlisi textual i en presentacions públiques, què s'hi aprèn exactament? Justament el sentit de tot plegat, el perquè de l'esforç. I els beneficis són més grans i expansius del que semblaria. Però, d'això, en parlaré al final. La nostra societat és molt exigent en educació, i potser una mica inconsistent: volem que els joves siguin creatius però, a la vegada, eficaços; que es mostrin solidaris i empàtics, però competitius; que siguin flexibles però sovint els examinem de manera memorística. En què quedem?

El mètode EYP pren el millor de tot això. En Caerwyn ha «après a treballar en equip: a escoltar els altres i a col·laborar-hi perquè hi havia tanta feina que era impossible completar-la sense fer-ho junts». Això són aprenentatges «globals», travessen els continguts curriculars. S'han de donar classes, i ben preparades, però les activitats de servei, les propostes Erasmus+ o eTwinning, l'ús dinàmic de tauletes i ordinadors són convenients.

Sovint hi van estudiants que sobresurten una mica. És un fet. També passa amb els Jocs florals, les olimpíades de Geologia o les proves Cangur. Alguns potser, tot això ho interpreten negativament (queden alumnes endarrerits?, hi accedeixen només els benestants?, etc...), però és només una crítica «instrumental».

Les dues idees pendents: a) que només alguns siguin a aquestes activitats no és elitisme: amb humilitat, beneficia a tothom; i, més important, b) fa renéixer la il·lusió per l'aprenentatge, també entre els docents, que ens cal. Hem de fer que, allò après, es dissemini i es comparteixi.

L'educació ha de ser cada cop més flexible, oberta i global, i així serà també integradora.