30 de abril de 2019
30.04.2019
Diari de Girona

La primera classe d'Andreas Schleicher

30.04.2019 | 00:14
La primera classe d'Andreas Schleicher

Andreas Schleicher, director internacional de l'informe PISA de l'OCDE, acaba de publicar Primera clase. Cómo construir una escuela de calidad para el siglo XXI (Santillana, 2018). Heus aquí un petit florilegi del pensament de Schleicher en matèria educativa:

«A Espanya, les lleis educatives són quasi del segle XIX. Han anat canviant, però el que no ha canviat és la pràctica; aquestes lleis no han tingut un impacte real en el que passa a l'aula». «Els alumnes espanyols són els millors a recordar fets, dades, xifres, però són fluixos en pensament creatiu, a resoldre problemes o a aplicar els coneixements a situacions noves. Falten estratègies de pensament complex».

«Espanya té la taxa de repetidors més alta de l'OCDE. Cap sistema educatiu d'èxit té una tan elevada taxa de repetidors. Cada alumne repetidor costa 20.000 euros». «Els responsables polítics solen insistir en la reducció de ràtios, però el que marca més la diferència és la inversió en millors professors».

«Els professors a Espanya estan ben pagats, però el seu treball no és atractiu. Sembla que treballin en una cadena de producció. Espanya ha invertit molt en ràtios, però molt poc a millorar la qualitat del professorat».

1.- Per què les lleis educatives no han tingut a Espanya un impacte real en el que passa a l'aula?

Senzillament perquè no s'ha introduït en el sistema educatiu el Pressupost Base Zero (PBZ), una tècnica de la hisenda pública. Robert McNamara el va introduir al Ministeri de la Defensa nord-americà i el 1970, Peter Pyhrr a l'empresa Texas Instruments. El PBZ pretén tallar l'increment estructural dels pressupostos, tenint en compte que algunes partides, si no es poden millorar, s'han de retallar o simplement eliminar. En una recent incursió de la Harvard Business Rewiew en el mètode del PBZ, s'hi pot llegir: «Les despeses cal que estiguin justificades en cada nou període pressupostari sobre necessitats i costos demostrables, en oposició al mètode més comú d'utilitzar el pressupost de l'any anterior com a base de partida. El PBZ és una via clara i intuïtiva per eliminar costos que no poden ser racionalment justificats».

Aquest plantejament pot tenir conseqüències educatives, en especial, en el currículum escolar. En l'actualitat, aquest és enorme i incoherent. En les dues últimes lleis educatives s'han mantingut aquets programes excessius, al mateix temps que es decretava l'ensenyament per competències, seguint les indicacions de la UE. Ambdues coses són incompatibles. L'organització per assignatures és vertical, mentre que l'organització per competències és transversal.

En el Currículum Base Zero (CBZ) s'ha de justificar des del principi el que s'ha d'ensenyar i el que han d'aprendre els alumnes, mitjançant uns procediments didàctics, fonamentats científicament, i eliminar les partides del currículum que impedeixen o no ajuden a millorar la intel·ligència cognitiva, a enfortir la intel·ligència emocional i a gestionar èticament la intel·ligència executiva dels alumnes, de forma cooperativa i solidària. S'ha d'eliminar del currículum ordinari totes les partides que «no poden ser racionalment justificades».

2.- «Espanya ha invertit molt poc en millorar la qualitat del professorat». Andreas Schleicher, des del primer informe PISA (any 2000), ja va indicar el camí correcte: «La competència lectora ha de ser la base de totes les assignatures». La competència lectora està íntimament lligada a com aprèn el cervell i adquireix coneixement; és a dir, íntimament lligada a la neurodidàctica. Ara bé, la neurodidàctica no ha arribat encara a les escoles universitàries de Magisteri, ni als departaments de didàctiques específiques de la Universitat, ni als màsters per a professors de secundària, ni als llibres de text, tant en format de paper com en format digital.

No cal una inversió especial per tal de millorar la qualitat del professorat. Es tracta, senzillament, de reconvertir tots els docents en excel·lents i experts neurodidàctics per mitjà d'un MIR educatiu adequat que implanti el CBZ. Aquesta hauria de ser la «primera classe».

CODA. El Dr. Tomás Ortiz Alonso, catedràtic de Medicina de la Universitad Complutense que ha centrat la seva carrera a analitzar com aprenem i ha desenvolupat programes de neuro-educació per fomentar l'aprenentatge, afirma: «Hi ha poc, per no dir no-res, de neurociència aplicada als actuals models pedagògics. L'estructura pedagògica de l'escola s'ha fet sense tenir en compte com funciona el cervell». Schleicher, en la introducció del seu llibre ( L'educació a través dels ulls d'un científic, pàg. 11) afirma que «durant l'última dècada pràcticament no hi ha hagut cap millora en els resultats d'aprenentatge dels alumnes del món occidental, mentre la despesa en educació va augmentar quasi un 20 % en aquest període». La construcció d'una escola de qualitat per al segle XXI ha de fonamentar-se necessàriament en dos pilars: la plasticitat del cervell ( Cajal) i l'escorça prefrontal, seu de la intel·ligència executiva ( Fuster). Cap del cinc millors sistemes educatius (Singapur, Canadà, Estònia, Finlàndia i Xangai (pàg. 140) no tenen en compte encara, en el seu currículum, «com funciona el cervell». La recent conferència de Fuster «L'escorça prefrontal obre el nen al seu futur» (2018), suposa, des de la neurociència, una aportació original i, al mateix temps, definitiva al món educatiu.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook