L’escola pública va fer un gran esforç d’ampliació i renovació quan va passar a ser competència de la Generalitat, fins aconseguir que ara tots els infants estiguin escolaritzats arreu de Catalunya. El sistema escolar ha aconseguit una educació per a tothom. Per una banda, l’escola publica ha aconseguit acollir diferents estrats de la classe mitja que en altres temps anaven a l’escola privada, avui majoritàriament concertada i per altre banda ha acollit els fills de la nova onada d’immigració amb la gran dificultat que aquesta integració comporta. Un segle i mig després de la implantació, l’escolaritat obligatòria és una realitat amb deficiències que lentament es resolen. Però no vull parlar d’aquest tema sinó fer sentir la meva veu d’àvia implicada en l’educació i defensora del sistema públic sobre un tema que preocupa molt a les famílies quan arriba el temps de les inscripcions escolars.

Aquests dies estic compartint la preocupació per a la tria d’institut dels meus nets i vull compartir el meu neguit i indignació amb les persones i les institucions implicades: les famílies i els equips escolars. No és una crítica total al sistema d’inscripció sinó a alguns aspectes millorables.

En primer lloc, indignació pel sol fet d’haver de triar dues vegades el centre escolar que han de fer les famílies que opten per portar els fills a l’escola pública a primària i secundària. I poden ser tres, si els infants han anat a l’escola bressol.

En segon lloc, indignació pels constants trencaments pedagògics, d’ambient i d’amics que el canvi suposa. Un canvi que segurament els donarà un plus de capacitat d’adaptació però que també els trenca grups socials i seguretats que en la infància em semblen bàsiques i que inclòs poden resultar desestabilitzadores en alguns casos.

En tercer lloc, indignació perquè sota el lema que totes les escoles i instituts de Catalunya són iguals i de qualitat, sabem que s’amaguen diferències. I no s’acaba de saber per què la Conselleria i el sistema d’inspecció entre d’altres, no vetlla més per aconseguir la afirmació inicial.

En quart lloc, indignació perquè els criteris pedagògics no configuren les zones escolars sinó més aviat el criteri de proximitat, justificat en la seva evident importància i en el fet que el títol final és igual a tot arreu.

Finalment, indignació per l’edat que tenen les noies i nois quan canvien de centre i han d’adaptar-se de cop a molts canvis en una edat primerenca. No deixa de ser una queixa d’àvia que s’ha dedicat a la innovació però pensar en les diferent casuístiques que sorgeixen com ara triar línia pedagògica o mantenir els amics, trencar línies innovadores i tornar a un ensenyament més clàssic al que no estan habituats, desmembrar un grup classe que queda repartit en diversos centre, etc. No deixa tranquil·la.

Ja sé, la vida i el sistema són així. Però permeteu que manifesti el meu desacord i formuli unes preguntes que s’haurien de respondre des la Conselleria i que podrien ser objecte de treball d’associacions i moviments de professionals de l’educació i de les famílies: Per què encara perviu el doble sistema escolar? Per què les famílies de l’escola concertada tenen dret a una continuïtat educativa que no tenen les que han triat el sistema públic? Per què es triga tant a estendre els instituts-escola? Per què no hi ha més debat sobre aquest tema? Per què la responsabilitat de no trencar massa la continuïtat pedagògica depèn sobretot del professorat? Per què aquesta preocupació la té principalment una part dels pares i del col·lectiu de professionals conscienciats?

M’agradaria que és donés més importància a una situació, angoixant per a moltes famílies que es repeteix cada primavera. Des del MR. Voldríem que les respostes a aquests reptes i l’educació, en el seu conjunt,fossin una prioritat a la societat.