04 de juny de 2019
04.06.2019
Diari de Girona
OPINIÓ

La trampa de la vocació

Article de l'integrant del Nucli Paulo Freire, de la Universitat de Girona, per al suplement L'Aula

04.06.2019 | 16:16
La trampa de la vocació

Com tots els anys per aquestes dates, les facultats de la UdG s'omplen de famílies que assisteixen a les jornades de portes obertes. Hi venen buscant informacions que els permetin acabar de decidir quins estudis universitaris cursaran els joves de casa. Com passa una mica també als instituts, la inèrcia ens fa creure que els hem d'ajudar a trobar la vocació.

Als estudis de Mestres això és especialment evident, perquè la professió del mestre és, tothom ho sap, vocacional. Sense dubte, no és l'única de les professions reconeguda en aquest sentit: també les metgesses i els infermers ho són. Perquè de la mateixa manera que entenem que una operació a cor obert no tothom pot saber gaudir-la, la meravellosa jungla d'una aula amb vint-i-cinc criaturetes se suposa que tampoc. Per ser metgessa, infermera o mestra, s'ha de tenir vocació. I punt.

Ara bé, quan diem que cal tenir vocació... què volem dir exactament? Que ens agrada la feina? Que exercir professionalment la nostra vocació és part ineludible de la realització personal? I, més enllà, què implica aquesta vocació? Que tenim el dret d'exercir-la professionalment? És a dir, en el cas dels mestres, ens confereix la vocació el dret de ser mestres? Potser no tant, no? Potser ha d'haver-hi quelcom més.

En aquest sentit, i com és obvi, quan parlem de la futura cardiòloga que d'aquí a uns anys ens haurà d'operar a cor obert tenim clar que la seva vocació és fins a un cert punt secundària i que han de prevaldre altres capacitats i altres talents, a banda d'un exercici professional impecable. Tanmateix, no passa de manera anàloga amb els futurs mestres, on la vocació amenaça amb prevaldre. I és que quan pensem en els candidats a estudiar els graus de Mestre sembla que la vocació es justifica en si mateixa com a bé suprem, i justifica que qualsevol ésser vocacional tingui el dret de ser mestre, sense cap afegitó.

En aquest sentit, és obvi que ens ha d'agradar allò que fem. Però aquest gust per l'exercici professional (molt idealitzat als 17 o 18 anys, no ens enganyem) no sempre porta per se a una decisió honesta i generosa del camí professional que cal emprendre. És en aquest sentit que, moltes vegades, a l'inici dels estudis de Mestre, preguntem al nostre alumnat per què vol esdevenir mestre. Quan ho fem, és habitual sentir poc elaborades respostes de l'estil de m'agraden els nens, que situen la tria en el jo («jo vull ser feliç, jo vull passar-m'ho bé a la feina») més que en el tu («tu tens el dret d'educar-te acompanyat per un professional excel·lent, tu has de poder créixer com a ciutadà de ple dret ajudat per un professional compromès»). Finalment, si entenem com a vocació aquest imaginar-se fent el que els mestres han fet amb nosaltres, o aquesta vanitat d'esdevenir el referent de l'altre, ¿no estem parlant d'una accepció de vocació prou egoista, molt llunyana d'allò que hauria ser l'element definitori d'una tria madura i responsable d'una professió clau?

A la vocació innocent i poc reflexionada de part del nostre alumnat hi ha més un «seria feliç entre nens, a l'escola», que un «em comprometo fins al moll de l'os amb l'acompanyament d'aquestes personetes en formació» o un «vull lluitar des de l'escola per una societat millor», que hauria de ser part de la reflexió que dugués al jovent a abraçar un grau de mestre. I és que, com totes, la vida professional del mestre és una vida amb blancs i negres: té com a preu impagable al dia a dia tot allò que un rep de l'alumnat, però també el desencís d'un sistema que hauria de millorar molt, d'una societat que no sempre acompanya, d'uns reptes educatius i socials a vegades tremendament utòpics. Sense dubte, conviure amb tot això no sempre és tan meravellós com un pensa quan diu «m'agraden els infants», malgrat que sigui el que dona la mida del compromís propi amb la professió. Finalment, per fer això, és obvi que no només calen voluntat fèrria, compromís i dedicació responsable i constant, sinó que també calen talents i capacitats concretes, d'igual manera que a la futura cardiòloga li cal quelcom més que la voluntat romàntica de voler salvar vides (que, en efecte, li hem de pressuposar).

Per això, quan a vegades es pondera tant la vocació, em plantejo fins a quin punt pot ser una trampa que ens porti a oblidar que la professió docent, en el fons, no es pot entendre sense una aposta generosa, compromesa i sempre bel·ligerant per millorar la societat. Una aposta que consideri amb honestedat què pot aportar un en forma de talents i capacitats. Una aposta que fa que educar, com a professió, acabi deixant en un lloc relativament secundari aquella vocació naïf del «m'agraden els nens».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook