Per només 10 lliures esterlines podeu adquirir un informe sobre la Inspecció educativa britànica, l'anomenat Ofsted ( Office for Standards in Education), un cos governamental creat el 1993 per avaluar i millorar l'ensenyament a Anglaterra i Gal·les. L'estudi duu un títol impactant, Watching the Watchmen, publicat el 2014 per un think tank, el Policy Exchange ( policyexchange.org.uk), que ens l'ofereix gratuïtament en PDF. Els seus autors, Harriet Waldegrave i Jonathan Simons, evidencien els molts diners que s'inverteixen en educació i la responsabilitat dels qui n'han de tenir cura. A la vegada presenten un inquietant desafiament: qui avalua els inspectors?

L'informe Vigilant els vigilants demana canvis rellevants en la relació entre els centres educatius i la seva Inspecció, i suggereix millores operatives: reducció del temps dedicat a observacions de classes, garantir que els inspectors comptin amb experiència docent rellevant, recent i real, etc.

Per què els parlo avui i aquí d'això? Em preocupa -i molt- la Inspecció educativa, la del nostre país. Abans, quan érem petits, ens atemoria als estudiants (en part, per haver estat un braç de la «policia política» al col·legi); ara, estressa i angoixa els docents interins o provisionals i -en general- sembla atabalar la vida dels centres: dades i estadístiques, allunyades de la vida real, consideracions utòpiques i paperots freds, etc. No hauria de ser així, i no és així: ja els ho avanço. Hi ha molt bons inspectors i inspectores. Aleshores, per què a vegades s'arriba al disgust? Què falla?

Recordareu la inoblidable Ça commence aujourd'hui (Tavernier, 1999), la història del director d'una escola bressol a una àrea deprimida del nord de França. Molt naturalista, presenta la història d'uns docents heroics, anònims. L'inspector de la zona conclou una visita dient al director que ha de ser menys conflictiu i fer de mediador amb el sistema, i els descarrega unes fantasioses teories educatives utòpiques, alhora que està obsessionat per la burocràcia i les formalitats.

La Inspecció ha de suposar qualitat educativa, no només control. La web de la Inspecció d'Educació ( gencat.cat) especifica que ella «supervisa, assessora i avalua». Al Decret 266/2000, encara vigent, s'hi enumeren les funcions i atribucions, sempre coherents amb la LEC (cap. VII: La inspecció del sistema educatiu). Llegeixo que ha de vetllar per l'assoliment dels objectius definits en els projectes; participar en el millorament de la pràctica educativa; assegurar el respecte de les normes i valors del sistema; orientar els diferents sectors de la comunitat educativa o també emetre els informes propis de la seva funció.

Els inspectors són una autoritat, gaudeixen d'importants atribucions i mai s'haurien de limitar a procurar «que no passi res» (que no arribin queixes al registre) o a no ser notícia als mitjans de comunicació o xarxes.

A l'article 179 del Decret d'Inspecció, abans citat, comprovo que poden «accedir a les diverses dependències (...); observar directament totes les activitats que tenen lloc als centres (...); comprovar l'adequació dels projectes educatius i la resta de documentació acadèmica, pedagògica i administrativa (...); requerir als directors que adaptin llurs actuacions a la normativa...», i molt més. Aquest poder genera una enorme responsabilitat.

L'expressió «pal de paller» assenyala aquella situació o persona que és fonamental dins una organització, dins un grup. Si desapareix, aleshores esdevé impossible la continuïtat d'allò que s'hi repenjava. Ser el pal de paller d'una casa, d'una empresa, d'un equip de futbol, etc. equival a esdevenir una referència necessària perquè no s'esfondri. Ben sovint, al pal de paller no se'l veu, però hi és. Vull aplicar la metàfora als inspectors: han d'estar ben formats i ser valents, comprensius i flexibles. Assumeixen una enorme responsabilitat.

Les activitats d'assessorament i de seguiment de l'acció educativa i de la gestió escolar aporten a la Inspecció d'Educació un coneixement de la realitat de cada centre docent, que és essencial per a la detecció de necessitats i la planificació dels recursos, així com per incentivar processos d'innovació pedagògica i administrativa. Per això, goso afirmar que si un centre educatiu funciona sol ser per la suma de la tasca professional dels docents i la cooperació de la comunitat educativa, tota. Ara bé, si no funciona, cal preguntar a la Inspecció: són els responsables, han de ser -insisteixo- «pal de paller», potser poc o gens visible, i no limitar-se mai a només rebre, constatar i imprimir estadístiques i signar papers. De la seva professionalitat i competència ètica en depenen moltes coses, ens hi ho juguem tot.