No és generalitzable però sí força comú que en una gran majoria de claustres es mostra una reticència a contestar si l'escola o l'institut ha de fer política o el que és el mateix si s'ha de ser polític. Normalment en la majoria de casos es posicionen en què la institució educativa ha de ser neutra. Aquest mateix posicionament forma part de la concepció que socialment es té sobre el que és o ha de ser l'educació o sigui l'escola.
Paral·lelament ens trobem, per contra, amb una molt majoritària consideració que un dels objectius essencials de l'escola és el de treballar per una educació integral o sigui que cal anar més enllà dels purs coneixements. S'accepta i es veu bé que cal formar persones crítiques, autònomes, segures de les seves capacitats, amb un esperit i conviccions democràtiques, amants de la veritat i la justícia. Posicionament sintetitzable en el fet de procurar millorar les persones i ajudar a transformar la societat.
Contradiccions
És evident que les dues conviccions mostren una profunda incongruència professional ja que acceptar els objectius indicats significa treballar des d'un posicionament de concepció de l'educació com a procés polític.
De fet, però, una cosa és acceptar marcs i fonamentacions teòriques i l'altra treballar per aconseguir-les. En l'acció diària el món educatiu demostra que existeix una clara priorització a aconseguir resultats positius del que els currículums oficials proposen, els quals s'agafen i s'entenen com a determinants i obligatoris. La priorització d'objectius se centra en els coneixements de les diferents àrees que el currículum detalla com a bàsics sense posar massa atenció en la intencionalitat política del propi currículum. És evident que en una estructura política de caràcter dictatorial els objectius que es pretenen seran ben diferents d'una societat profundament democràtica; tal com pot existir entre els objectius d'una societat netament capitalista amb la d'una de marxista; o una cristiana vers una musulmana; i això configura el rerefons de tot currículum.
El currículum educatiu no és més que una de les millors formes de control social que disposa el poder per direccionalitzar i preparar el tipus de personalitat i moralitat dels seus ciutadans. Freire ens posa en alerta sobre aquesta realitat i, per això, abans de res, abans de posar-nos a desenvolupar les línies i orientacions emeses en tota proposta curricular, cal preguntar i analitzar «a favor de què i a favor de qui s'educa i en contra de què i en contra de qui educo».
Sota aquests paràmetres de poder que té tot currículum no resulta estrany que, sovint, fruit de resultats analitzats externament i que mostren resultats insuficients i comparativament inferiors a altres països, es plantegi efectuar canvis en el disseny curricular, fet que segons el partit que controla el poder cercarà uns o uns altres objectius, segons la seves prioritats ideològiques. En aquest embat es juga molt amb les paraules, les quals sovint s'utilitzaran per donar a entendre direccionalitats que en el fons no són les que es pretenen. Així es parlarà i s'enfocaran les reformes des de la perspectiva de l'«Excel·lència Escolar» o de la «Qualitat Educativa» en termes que, d'entrada, ens poden semblar semànticament equivalents però que ideològicament no ho són.
En l'«excel·lència escolar» o també «educativa», el posicionament de fons se centra exclusivament a valorar els resultats del nivell o domini de coneixements de les àrees i, com a solució, es proposa que cal millorar el rendiment escolar; o sigui, aconseguir valoracions i notes més altes, canviant programes de coneixements. Es tracta del que es pot anomenar com a «millora del rendiment escolar» o «millora de la qualitat escolar». Sovint, sota aquest plantejament es pretén disenyar itineraris educatius diferenciats atenent els resultats de l'alumnat i creant «classes» diferenciades tot catalogant els aprenents. L'escola, sota aquestes premises, és un mecanisme més de selecció i d'exclussió social.
Per contra, sota el concepte de «millora de la qualitat de l'educació» es planteja, a part de cercar procediments que ajudin a millorar els resultats acadèmics, (qualitat o excel·lència escolar), atendre les causes que poden ocasionar els baixos rendiments i prioritzar el dret de tothom i especialment dels sectors socials on es presenta amb més intensitat aquest dèficit (equitat educativa). Es posa l'atenció davant la realitat social i tracta d'universalitzar el dret a l'educació, de manera que tothom tingui les mateixes oportunitats educatives sense diferenciació d'itineraris formatius tot procurant, a més, de possibilitar una formació al llarg de la vida.
La millora curricular entesa des de la perspectiva de l'excel·lència escolar és la base de la filosofia educativa de la política conservadora i dels partits de dreta que pretenen preservar els drets de determinats sectors socials. La defensa de l'«equitat educativa» és, al contrari, la fonamentació ideològica de la filosofia educativa del pensament progressista. Resulta, doncs, evident que els objectius implícits sota els termes de l'excel·lència escolar no són els mateixos que els de la qualitat i equitat educativa i, segons es proposa, es retrata el pensament profund de qui ho proposa i les seves intencionalitats. L'educació no és quelcom neutre de manera que o bé està al servei de l'statu quo imperant o actua per l'alliberament social defensant els drets humans i la justícia social.
La manca de reflexió i posicionament davant aquestes realitats no és més que la mostra del que Freire defineix com a analfabetisme polític, dèficit que va més enllà de l'analfabetisme cultural: «l'analfabet polític és aquell o aquella que -encara que sàpiga llegir i escriure- té una percepció ingènua dels éssers humans en les seves relacions amb el món, una percepció ingènua de la realitat social, que per a ell o ella és un fet donat, quelcom que és i no que està sent».
Pel fet que millorem condicions materials, que són imprescindibles, no significa que realment fem passos endavant en la transformació de l'educació ja que el que fa possible tot procés de revolució o transformació ideològica és, únicament, el canvi de mentalitat i assumir la responsabilitat de l'acció tal com ens diu Freire: «No hi ha canvi sense conscienciació com no hi ha conscienciació sense educació».
