A principis del 1980, quan qui això escriu tenia catorze anys, vaig rebre una lliçó històrica que no he oblidat mai i que va conformar la mirada sobre aquest Estat que ret homenatges al dictador més sanguinari de la seva història mentre manté desenes de presos polítics rere barrots.

No tinc un record gaire precís dels motius pels quals, en el context d'una vaga d'estudiants, vam sortir de l'institut a manifestar-nos. Era, potser, alguna mena de reforma educativa que retallava drets i llibertats. I el cert és que els estudiants vam creuar les portes, sense permís, del centre, en una manifestació improvisada. Al cap de poc, una munió de policies que tot just havien canviat el gris per un color marró que els identificava com a maderos van carregar de manera salvatge contra nois i noies de 14 a 18 anys mentre ens disparaven bales de goma i obrien caps amb les seves porres. Aquella violència arbitrària, intolerable, contra grups d'adolescents ingenus era el fruit de la perversió d'un país que mai no depuraria responsabilitats contra els veritables violents, tots uniformats, que desprenien aquell ranci flaire al vell franquisme de sempre. Això em va ensenyar en quina mena de país vivíem i quina mena de democràcia constitucional era aquella que no dubtava a disparar contra nens i nenes.

He recuperat aquest record en aquestes jornades posteriors a la farsa de sentència emesa per un Tribunal Suprem que actua com a òrgan repressor d'una dissidència creixent. Desenes de milers de nois i noies van abandonar les seves classes per assistir a una lliçó d'història sobre la naturalesa de l'Estat que han tingut la mala sort d'haver de suportar. També ha resultat ser una lliçó d'ètica, en el sentit que les llibertats fonamentals es defensen, sobretot, als carrers i a l'espai públic. Ha funcionat també com un curs accelerat de ciència política en el qual han après que l'estat espanyol no és una democràcia i que fa servir policies i jutges com una arma repressiva, i bona part del periodisme, com un instrument de propaganda al servei d'una monarquia que no ha dubtat a sacrificar les llibertats públiques per «salvar» una unitat que ja han perduda.

Aquests dies recents han estat traumàtics per a tots. Assistir a escenes en què hem vist com s'ha colpejat els nostres estudiants, com s'han mutilat, com s'ha deixat «manades» d'ultradretans actuar impunement, com s'han practicat detencions indiscriminades, més que probables maltractaments i tortures a les comissaries, i invenció de proves, en nom d'aquesta Espanya que homenatja dictadors i empresona i exilia innocents, ha estat un veritable xoc. També ha impactat el fet que bona part dels mitjans han tractat de criminalitzar els nostres joves atribuint-los una violència que, bàsicament han rebut, o equiparant la construcció de barricades o malmetre mobiliari urbà als ulls que la policia ha tret mitjançant armes, com les pilotes de goma, clarament il·legals, i colpejant els nostres adolescents ignorant deliberadament tots els seus propis protocols. Uns mitjans que es dediquen incessantment a la propaganda, de la mateixa manera que en els darrers anys han fabricat el fals relat de l'adoctrinament dels docents o malmetent el bon nom de l'escola catalana.

És obvi que, en totes aquestes accions de guerra bruta, existeix la clara intenció d'una monarquia que exalta dictadors i persegueix demòcrates d'atemorir una generació de joves, que si bé no tenen per què disposar de gran formació política, sí veuen clarament que cal aixecar-se contra la injustícia. Que no podem tolerar que hi hagi persones innocents a la presó, i torturadors condemnats, indultats, amb uniforme i armes. Que, més enllà de les seves opinions sobre la indepedència tenen clar que els seus adversaris són aquells que agredeixen i empresonen els seus companys i amics. Tanmateix, pel que es veu, no semblen tenir èxit en aquesta estratègia. En situacions de crisi política, la gent jove sol recuperar el gust per l'acció col·lectiva.

També, no seria sobrer recordar que bona part de les reformes educatives dels darrers anys, també les implementades per la Generalitat, han anat encaminades a esterilitzar el seu esperit rebel, a fomentar el conformisme i la individualitat, la competència entre tots plegats, la despolitització, la desmobilització. Ara bé, això és el que normalment el poder ha tractat de fer durant dècades, sense que se'n surtin del tot. En els moments d'efervescència política, com una mena de constant històrica, l'esperit dels joves s'encén i recupera el gust pel carrer i l'acció col·lectiva.

S'han dit i publicat moltes bajanades aquests dies. Ara bé, l'única certesa possible és que cal enorgullir-nos dels nostres estudiants, persones valentes i dignes que aquests dies han sortit a combatre la injustícia als carrers i les places. Que ens estan donant una veritable lliçó de valor i dignitat als seus pares, als seus professors, als seus representants polítics i a les generacions que els han precedit. Que cal defensar-los i protegir-los, perquè són ells els qui aquests dies defensen i protegeixen la democràcia.