La mala fama dels exàmens és proverbial des de temps immemorials. En aquest sentit, i en la mesura que se'ls considera la clau de volta de tot el sistema educatiu, els exàmens són precisament allò més blasmat. Perquè s'entén que és en funció dels exàmens que s'estableix i funciona tota la resta de l'engranatge escolar i acadèmic. La idea de suprimir els exàmens no és tampoc nova, i per alguns, són el gran mal del nostre sistema educatiu. Però, és realment així? I si ho és, són substituïbles?
El diccionari de l'IEC -Institut d'Estudis Catalans- té la següent entrada del terme «examen»: Prova escrita o oral a què és sotmès un candidat per a declarar si és apte a entrar en una escola, a obtenir un grau, un càrrec, l'aprovació d'una assignatura, etc. Es tracta, doncs, d'una prova que cal passar per tal d'acreditar quelcom, ja sigui l'examen del carnet de conduir, unes oposicions per a un lloc de treball, per a obtenir una titulació determinada, per a demostrar que ha adquirit els coneixements i les aptituds requerides en una matèria concreta... Un ritual iniciàtic? Tal vegada, però, en tot cas, la seva significació social deriva d'una necessitat d'acreditació concreta, i no a l'inrevés. Per tant, això no seria una desqualificació, sinó tot al contrari.
Val a dir, d'entrada, que a ningú li agrada passar per un tràngol d'aquest tipus, en què altres persones valoren i jutgen segons el que un acredita saber sobre allò de què se l'examina. I no és estrany, doncs, que hi hagi tants projectes innovadors que proposen l'abolició de la pròpia idea d'examinar ningú. D'acord, admetem-ho, els exàmens poden ser injustos, esbiaixats, sotmesos a les pròpies circumstàncies psicològiques de tensió dels qui s'examinen i, en definitiva, arbitraris...
Però hi ha una cosa curiosa en tota aquesta crítica tan estesa. I és que si abolim els exàmens, aleshores què hi posem en el seu lloc? És a dir, si, per exemple, pensem que no hi ha d'haver exàmens, en general, aleshores també hauríem de dir, ja posats, que tampoc hi hauria d'haver exàmens per a l'obtenció del carnet de conduir. Igual que la resta d'exàmens, genera tensió i pot crear situacions d'estrès del tot contraproduents per a l'equilibri psíquic personal, amb les consegüents seqüeles que això té en l'autoestima de l'aspirant a conductor, si resulta que no se'n surt...
Tanmateix, no he sentit mai ningú dir que caldria abolir els exàmens del carnet de conducció. Ans al contrari, si alguna cosa sol dir-se, és que són proves insuficients, que no garanteixin que la persona que les supera estigui vertaderament en condicions de conduir sense esdevenir un perill públic. Així doncs, les crítiques no van en el sentit de suprimir l'examen de conducció, sinó, en tot cas, de fer-lo més difícil... És un exemple que podríem estendre a molts altres àmbits. Tothom vol que el dentista que li està arrencant un queixal no s'atabali durant l'extracció i sàpiga mantenir la calma; o que el pilot de l'avió en què viatja sàpiga reaccionar davant de qualsevol contratemps. I tothom pot entendre, també, que arribar a aquesta posició de professionalitat passa per unes certes proves de capacitació que, inevitablement, requereixen d'un cert ensinistrament que, malauradament, alguns potser no superin.
És curiós que, parlant d'aquests temes amb gent prou formada, tant intel·lectualment, com professionalment, ningú admetria que es donés el carnet de conduir sense unes exigents proves que n'acreditin la capacitat, o que es donés el títol de pilot a algú pel fet que hagués demostrat molt bona voluntat i interès durant els cursos de capacitació, però que en qualsevol prova virtual, l'avió acabés inexorablement estavellat. En això hi ha acord universal.
En canvi, si parlem de l'escola amb la majoria d'aquestes mateixes persones, resulta que els criteris no són els mateixos. Tot al contrari, més aviat sembla que l'hàbit de posar exàmens es considera un ritual sàdic, destinat a fer patir innecessàriament l'alumnat, sense cap valor probatori; la pròpia idea d'avaluar l'alumne es qüestiona en si mateixa. Sobretot si els resultats deceben les expectatives de l'interessat. I ens estem oblidant que els que ara s'estan examinant a les escoles, als instituts o a les universitats, són els conductors, els dentistes, els pilots, els arquitectes i els metges del dia de demà. Si no els hem preparat, no els podem exigir que funcionin d'acord amb el que s'espera d'ells.
Podem criticar els exàmens tot el que vulguem, però aleshores, per poc conseqüents que siguem, haurem de fer extensives aquestes crítiques a tots i cadascun dels àmbits de la vida en què ens podem trobar amb situacions de tensió; situacions que, si no se'ns ha preparat per afrontar, i si no hem acreditat que podem, eventualment, superar, tampoc se'ns podrà criticar que no sapiguem resoldre satisfactòriament quan se'ns presentin a la vida «real».
I una última observació: Si es proposa la supressió dels exàmens, què els substitueix per acreditar que algú domina allò de què se l'està examinant? Com sempre i a tot arreu, qualsevol forma d'avaluació presenta mancances, però això no treu que la pitjor avaluació és la que no es duu a terme. En educació, també.
