Últims dies del curs, un mes de juny. Gran part del professorat d'un centre educatiu està intranquil. L'equip directiu va cridant, un per un, els docents i els va notificant, o no, la continuïtat al centre. A alguns se'ls explica, a última hora, alguna cosa que han fet malament al llarg del curs, a d'altres no se'ls explica res. Altres no han tingut cap conversa amb el director o la directora durant el curs perquè no han coincidit gaire o perquè no tenien cap afinitat personal. Uns han treballat molt i ho han fet notar, i altres també han treballat molt però han passat desapercebuts. Què determina la continuïtat o no en un centre educatiu? El director o la directora té la potestat de decidir qui treballa i qui no al seu centre. No cal que justifiqui res i pot escollir gran part de la seva plantilla. És una decisió fàcil? Segur que no és fàcil ser objectiu.
I és que resulta que les coses han canviat en els últims anys de manera lenta i quasi desapercebuda. El número d'ordre que un docent té a la borsa s'obté comptabilitzant el temps treballat a l'educació pública. Abans que s'implantessin els decrets de Direccions i de Provisió de Plantilles, aquest número feia possible prioritzar les adjudicacions de places cada curs escolar. D'aquesta manera, progressivament, els nomenaments eren cada cop més estables i en centres generalment més propers al domicili. Així, per a aconseguir certa estabilitat laboral, els docents que s'apuntaven a la borsa havien de dedicar un temps -depenent de cada una de les especialitats- a fer substitucions abans d'ocupar el primer interinatge. Era un bagatge habitual que permetia acumular experiència en un procés enriquidor. Actualment, s'està capgirant aquest funcionament: l'experiència ja no té un valor fonamental. No resulta paradoxal en el context que imposa la pedagogia del treball per projectes?
Molts docents es pregunten ara de què han servit tots aquests anys d'esforç si no garanteixen millors condicions de treball. De què han servit tants anys de viatges amunt i avall, fent equilibris per poder conciliar amb els fills? De què han servit aquells anys cobrint terços de jornada en què amb prou feines un s'hi guanyava un sou, si millorar el número ja no serveix per a res?
La realitat s'imposa amb tota la seva cruesa: es desploma la perspectiva de futur i l'estabilitat que permet la conciliació laboral i familiar. Una persona amb només dotze mesos d'antiguitat pot passar per davant de docents amb anys d'experiència i es poden consolidar destinacions a proposta de les direccions -amb renovació cada curs escolar- emparant-se en la voluntat de consolidar línies de centre. Ara els centres són diferents i l'èmfasi recau en aquesta diferència. Però, i la igualtat d'oportunitats, a on queda? Hi ha centres públics d'educació millors que d'altres? Els danys col·laterals que comporta buscar ser el millor i excel·lir com a centre s'encadenen -i això es produeix en l'àmbit públic-: persones amb antiguitat i validesa inqüestionable queden atrapades sense veu en els llindars del sistema educatiu. Bons professionals, amb fills, vides i responsabilitats. Les decisions de les direccions, sovint amb bones intencions i sense consciència d'aquests efectes, són una peça clau en aquest sistema.
El sistema de provisió deixa de ser transparent i es transforma en un fenomen aleatori, arbitrari i subjectiu, on intervé, també, l'atzar. Lamentablement, com tantes vegades, les principals perjudicades són les dones, sobretot quan decideixen ser mares. En massa casos, quan sol·liciten una reducció de jornada per tenir cura dels fills se les pressiona o se les desplaça dels centres. Tenim constància, també, de males praxis que desenvoquen en la pèrdua d'interinatges quan es notifica la maternitat. La situació esdevé certament paradoxal, tenint en compte que ens trobem en l'àmbit educatiu i també ho és, el fet que, a l'escola pública, no es recolzi, sistemàticament, la maternitat de les seves treballadores.
La magnitud de la tragèdia que s'està gestant s'agreuja degut al silenci. Molts docents no denuncien les males praxis a causa de la inevitable por de perdre la feina, que es produeixin represàlies i, fins i tot, possibles llistes negres que puguin impedir altres nomenaments.
Som professionals que exercim educant en valors, fomentant la importància de la col·laboració, la cooperació i la no competitivitat. Malgrat aquesta premissa, de manera inversemblant, l'accés a una plaça docent s'està convertint en una cursa on prevalen la individualitat, la desconfiança envers l'altre i la competència entre iguals. Practiquem l'empatia cap a l'alumnat mentre el Departament no la practica cap al professorat. Els decrets de Direccions i de Plantilles s'oposen d'una manera dràstica als principis fonamentals de la solidaritat i la cohesió social.
El Departament ha obert una porta perillosa que permet l'existència d'aquestes pràctiques que perverteixen l'essència del sistema públic. CCOO és plenament conscient que no es tracta d'una tendència generalitzada, però sí que denunciem que amb les normatives actuals tot és possible.
