El passat mes de desembre es van publicar els resultats de les Proves PISA 2019 i el que més sorprèn no són els mals resultats obtinguts, tant en l'àmbit espanyol com català, sinó la indiferència amb què han estat rebuts per part de les autoritats educatives. Es consolida la sostinguda tendència a la baixa que es ve mantenint des de ja fa anys.

Baixem 4,5 punts en matemàtiques, 9,5 en ciències i no es publiquen els resultats de la prova de comprensió lectora perquè els correctors de l'OCDE hi han detectat irregularitats -curt i ras: hi ha indicis de trampa. En definitiva, un balanç decebedor i amb possible frau incorporat. Però, com dèiem, no semblen preocupar quasi ningú.

De fet, les poques valoracions que inevitablement han hagut de fer els responsables educatius no és que no hagin brillat pas pel seu nivell, sinó que han estat un «pilotes fora», com si la cosa no anés amb ells. Ni pel que fa als resultats ni al possible frau. De totes maneres, qui millor i més frívolament ho ha sabut sintetitzar ha estat la ministra Celaá, que aquest cop s'ha superat a si mateixa i ha brillat amb llum pròpia. Segons la ministra del ram, la culpa és de la LOMCE, d'una banda, i de la inèrcia d'un sistema educatiu que encara prioritza -segons ella- la memorització, de l'altra. Cal admetre que fa falta valor... Perquè, a veure, que la LOMCE és una llei nefasta està clar, però que ni tan sols s'ha arribat a aplicar, també. No sembla, doncs, que se li pugui atribuir cap responsabilitat en la caiguda de posicions en el rànquing educatiu internacional. Només, si de cas, podríem especular sobre els resultats encara pitjors que s'haurien obtingut si s'hagués aplicat de manera efectiva, però atribuir-li i quedar-se com si res no arriba ni a brindis al sol; és, simplement, una frivolitat.

Quant al tema de la «retrògrada» cultura memorística que la senyora ministra atribueix a les inèrcies del sistema educatiu, la cosa ja passa de taca d'oli. I aleshores, la qüestió és si ens està prenent el pèl o si ens les estem tenint amb una indocumentada. Com a ministra d'Educació, la senyora Celaá hauria de saber que la memòria es va desterrar del sistema educatiu amb la LOGSE -que va promulgar el seu partit als anys noranta del segle XX- i que, des d'aleshores, està proscrita. Simplement, delirant.

Tampoc han faltat, des de sempre, les desqualificacions a les proves PISA, sobretot per part dels sectors pedagogistes més recalcitrants. Una altra fal·làcia perquè el que estan criticant, en definitiva, no és l'antiintel·lectualisme militant de PISA, que comparteixen plenament, sinó el fet que sigui una prova externa que s'escapa al seu control. I sobre aquesta qüestió val la pena insistir-hi una mica...

Els criteris a partir dels quals s'elaboren les proves PISA poden ser i són, certament, discutibles. Es fonamenten en una concepció merament instrumental de l'educació que prima les competències sobre els continguts i, en aquest sentit, el «com» fer una cosa sobre el coneixement de «què» s'està fent... I podríem seguir amb la crítica social implícita al model educatiu que postula. Però és el model de paradigma educatiu en què s'han basat totes les lleis educatives espanyoles i catalanes des de la LOGSE. Per tant, criticar això a aquestes alçades, per part dels mateixos que han imposat aquest model, és fugir d'estudi.

Perquè PISA la podem criticar, o no, segons quin sigui el model educatiu al qual cadascú s'adscrigui. Però el que no té sentit, i aquí arribem al moll de l'os, és criticar unes proves externes l'únic objectiu de les quals és avaluar el funcionament del sistema educatiu d'acord amb els paràmetres amb què aquest mateix sistema s'ha dotat. En el cas de PISA, òbviament, amb els propis criteris establerts per l'OCDE, que són els mateixos que inspiren les nostres lleis educatives. El model serà bo o dolent, agradarà o no agradarà, i també, igualment, els criteris d'avaluació seran més o menys discutibles, però hi ha una cosa molt clara: la pitjor avaluació és la que no es realitza. I l'únic que palesen els reiterats mals resultats obtinguts a PISA és que el nostre sistema educatiu no funciona, ni tan sols amb un model low cost i devaluat com el que postula l'OCDE.

Tampoc hauríem d'oblidar que, amb un sistema com el que tenim, que es nega sistemàticament a implantar qualsevol mecanisme d'avaluació i control extern, de graduació o revàlida, l'únic indicador mínimament objectiu de què disposem són precisament les proves PISA, que ens indiquen que estem, fins i tot, pitjor del que ens correspondria estar. I això és precisament el que molesta, que PISA palesi les mancances d'un sistema educatiu que ens neguem obsessivament a admetre que no funciona, ni tan sols amb els modestos objectius que s'havia fixat.