Cajal va ser el primer a formular la teoria sinàptica de la memòria i, per tant, el primer a avançar que la facilitació de la transmissió sinàptica és la base de l'aprenentatge. Aquesta teoria del creixement perfeccionador de les connexions interneuròniques o teoria de la plasticitat del cervell es troba en la seva obra Textura del Sistema Nervioso del Hombre y de los Vertebradps (1894): «El perfeccionamiento funcional acarreado por el ejercicio se debe a la creación de nuevos apéndices celulares susceptibles de mejorar el ajuste y la extensión de los contactos y aún de organitzar relaciones absolutamente nuevas entre neuronas primitivamente inconexas».
En el seu llibre Charlas de café, dos anys abans de morir, ens va confiar: «La naturaleza nos ha otorgado dotación limitada de células cerebrales. He aquí un capital, grande o pequeño, que nadie puede augmentar, ya que la neurona es incapaz de multiplicarse. Por compensación feliz se nos ha concedido el inestimable privilegio de modelar, ramificar ("podar") y complicar las expansiones de estos elementos para combinar casi hasta el infinito las asociaciones reflejas y las creaciones ideales».
En la primera infància, fins als set o vuit anys, el cervell és extraordinàriament plàstic i s'estableixen les connexions neuronals. Hi ha, però, una segona època daurada de l'aprenentatge, entre els tretze i divuit anys, en la que es redissenya el cervell amb un tipus nou de plasticitat: canvia la seva anatomia, s'implanten millor els grans hàbits i es poden corregir amb certa facilitat els errors educatius.
Segons George Steiner, en el seu llibre La transmissió. El mestre i l'alumne, és en l'ensenyament secundari on es lliuren «els combats decisius»: «En els primers anys de l'ensenyament secundari es desenvolupa el drama més complex de tots: es tracta de fer creure el nen que els somnis existeixen; que, després de tot, la transcendència és possible. El pitjor del nostre ensenyament és que tracta de minvar els somnis del nen. Cal fer més que el que el nen és capaç de comprendre; és millor tractar d'anar sempre una mica més lluny i que el nen estengui els braços i mans per atrapar la pilota, encara que no hi arribi. Perquè aquest és el moment en què començarà a sentir-se satisfet i li permetrà dir: encara no he entès, però arribaré a entendre; encara no he conjuminat un somni, però somniaré; encara no he gaudit, però ho faré».
Un 90% de les neurones es perden abans d'acabar l'ensenyament primari i les connexions, també. El cervell gasta molt: ocupa un 2% de volum corporal i gasta el 20% d'energia. Com acaba d'afirmar Álvaro Pascual-Leone, catedràtic de Neurologia a Harvard i recent director del Guttman Brain Health Institute (Barcelona), el cervell és molt car per al cos. Per això «poda». Selecciona les connexions que necessita i elimina les que no utilitza. Com es fa amb els arbres fruiters. La clau de la seva producció és una bona poda. Conclou el neuròleg de Harvard: «El que és difícil és saber com a pares, com a metges i com a professors quina és la "poda" correcta». (LV, 30,12,19).
CODA. Aquest era el gran anhel del nostre Nobel Santiago Ramón y Cajal: «Fabricar cerebros originales (amb una "poda" correcta): he aquí el gran triumfo del pedagogo» (reconvertit en expert i excel·lent neurodidàctic). Per aconseguir-ho, el mateix Cajal ens indica el camí preparatori: primer de tot, «es preciso excitar la curiosidad de las tiernas inteligencias, ganando a la par para la obra docente, el corazón y el intelecto del alumno». I en segon lloc, «es necesario sacudir enérgicamente el bosque de las neurones cerebrales adormecidas, hacerlas vibrar con la emoción de lo nuevo e infundirles nobles y elevades inquietudes».
Primer, doncs, «sacsejar el bosc de les neurones cerebrals adormides»; després, «poda» correcta.
