04 de febrer de 2020
04.02.2020
OPINIÓ

Sobre la virtualització dels estudis de mestres

Article d'un professor de la Facultat d'Educació i Psicologia de la UdG. Nucli Paulo Freire

03.02.2020 | 23:05

Podem formar mestres a distància? Poden les universitats no presencials impartir les titulacions de mestres? Què ha de ser una universitat, un negoci o una institució al servei de la millor de les societats?

Des de fa un temps, a les facultats universitàries amb tradició formadora de mestres es veia amb un cert recel la possibilitat que l'eclosió d'universitats virtuals acabés afectant també el consens tàcit que els estudis de mestres –diplomatura abans, grau ara– siguin només presencials. Aquest acord no escrit, de fet, ens havia permès viure i conviure amb una certa tranquil·litat, convençuts que prevaldria la comuna convicció que cal garantir una formació cada vegada millor d'un dels agents més rellevants d'un dels pilars fonamentals de la societat en general i de l'estat del benestar en particular. Tot i que en el context espanyol ja hi ha universitats privades que imparteixen estudis virtuals de magisteri, a casa nostra hi havia un consens clar sobre quin paper té la presencialitat en la formació dels mestres i com la virtualització dels aprenentatges no pot garantir aprenentatges substancials del futur educador.

Que l' e-learning ofereix innegables avantatges i oportunitats en termes generals està fora de dubte; també està fora de dubte que la docència tradicional no és perfecta i, en conseqüència, necessita millores importants i solucions innovadores a problemes enquistats. Ara bé, les deficiències de la formació actual de mestres, presencial, no poden en cap cas beneir la formació de mestres virtual que d'aquí a poc serà també una realitat a Catalunya, si no hi posem remei. I per això no podem veure amb bons ulls, sinó amb enuig i desesperació, que la Universitat Oberta de Catalunya pugui incloure els estudis de mestre a la seva oferta. Què hi ha al darrere d'aquesta decisió del Govern a permetre-ho?

Al nostre entendre, cap de les justificacions d'aquest canvi poden fer cap contrapès a la necessitat de garantir que les facultats d'educació formin els millors mestres, especialment perquè són raons crematístiques i no pas conceptuals. Que hi hagi una bossa de catalans potencials estudiants de mestre si ho poden fer a distància, que molts d'ells fins i tot estudiïn fora de Catalunya –perquè aquí no poden fer-ho–, que sigui millor que una part del benefici econòmic que en treuen la UNIR i altres universitats privades espanyoles resti a la UOC, a Catalunya, i no fora... Què té a veure tot això amb el compromís d'un país amb la millor formació dels seus futurs mestres? Quin pes ideològic té això per dinamitar un consens unànime fins ara? Cap. Ben al contrari, evidencia la prevalença dels criteris capitalistes també en la regulació dels estudis universitaris.

En aquest sentit, quan els degans de les facultats d'educació catalanes es pronuncien contra la nefasta decisió que permetrà a la UOC formar mestres a Catalunya no hi ha por de perdre alumnat; no hi ha por de la irrupció d'un nou competidor a aquest mercat. Ni tan sols preval la ràbia per veure com la UOC també farà saltar pels aires un pacte tàcit per formar més mestres dels que el mercat pot assumir. Hi ha estupefacció per comprovar que les decisions es prenen en clau empresarial i no pedagògica.

En un món diferent del nostre, amb els recursos humans i materials adequats i suficients, es podria plantejar una formació de mestres virtual de qualitat. Tot i que no tothom hi serà d'acord, jo sí que podria acceptar això. Ara bé, els models actuals –i privats– de les universitats que tenim a l'entorn –la UNIR, la UOC–, en cap cas permeten el treball actiu i l'avaluació de les competències professionals docents de caire relacional, com sí fem les universitats presencials; i no ho poden fer perquè els corresponents models pedagògics no permeten la mediació i la interacció entre l'alumnat i el professorat en condicions similars a les de la presencialitat. Ni és equivalent el coneixement que el professorat té del desenvolupament acadèmic ni de la individualitat de cada una de les persones a qui acompanya en el camí de formar-se com a mestre. I és justament aquesta part la que moltes vegades marca la diferència: no només cal saber –un model en què els estudis virtuals a dia d'avui poden ser també d'alta qualitat– sinó saber fer –comencem a tenir problemes amb la virtualització– i sobretot saber ser i saber estar –aquesta part tan important de les professions que impliquen la interacció amb persones, i que als estudis virtuals pot acabar completament diluïda.

Si a la resta dels nostres referents internacionals la formació virtual de mestres no és ni tan sols una idea de futur, per què a casa nostra ha de ser una realitat? Per què hem de ser l'avantguarda de les idees pelegrines? Per què ens hem de plegar als interessos d'actors els interessos principals dels quals són exclusivament econòmics?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook