a Llei 12/2009, del 10 de juliol, d'educació (LEC) és una d'aquelles lleis que mereixen el qualificatiu de llei de país, no només pel seu objecte, sinó perquè fou aprovada amb una amplíssima majoria al Parlament de Catalunya, que incloïa tant el PSC, ERC i ICV, en el govern aquells anys, com CiU. Però no és una llei omnipotent, sinó que, com passa en tants altres àmbits, és un text normatiu supeditat a les lleis d'educació estatals que en cap cas pot contradir. Dit d'una altra manera, no hi ha un sistema educatiu català, sinó una versió catalana del sistema educatiu espanyol, regulat des de 2006 per la LOE (Llei Orgànica d'Educació) i, des de 2013, per la LOMCE (Llei Orgànica de Millora de la Qualitat de l'Educació), encara vigent.

Aquesta dependència es fa plenament evident, per exemple, en els currículums escolars -és a dir, allò que la societat considera que els infants i joves escolaritzats han d'aprendre en les diferents etapes del sistema-, aprovats els actuals l'any 2015; és a dir, en aplicació del que dicta la LOMCE, sense que la LEC hi tingui res a dir.

La LEC és una llei llarga i prolixa -té més de 200 articles i abasta 93 pàgines del DOGC-, que el Departament d'Educació, aleshores comandat per Ernest Maragall, va presentar com una llei que posava l'educació de Catalunya en plena sintonia amb el que s'estava fent en els països més desenvolupats d'Occident, una mena de tercera via entre el liberalisme compassiu dels partits conservadors i el socialisme tou dels partits socialdemòcrates europeus, que alguns han qualificat de neoliberalisme esmorteït. Els seus promotors feien bandera dels tres pilars que consideraven fonamentals de la llei: l'autonomia que s'atorgava als centres educatius -pedagògica, organitzativa, de gestió i de personal-; l'aposta per unes direccions amb més competències -amb funcions representatives, de lideratge i de cap de personal-; i l'extensió del que anomenaven la cultura de l'avaluació -entesa en termes de resultats-, tres elements congruents i necessaris per posar l'educació en el mercat, considerat el factor imprescindible -deien- per millorar la qualitat del sistema. El desplegament de la llei va confirmar plenament aquestes pretensions. Ben aviat, l'any 2010, es van aprovar el Decret 102/2010, d'autonomia dels centres educatius, i el Decret 155/2010, de la direcció dels centres educatius públics, i més endavant, ja amb un govern de CiU, el Decret 39/2014, que regula els procediments per definir el perfil i la provisió dels llocs de treball docents.

La Llei d'educació, però, estableix moltes altres coses. Sense ànim d'exhaustivitat, jo en destacaria les següents: que el parvulari, tot i no ser obligatori, ha de ser universal i gratuït; que les famílies tenen dret a l'elecció de centre en el marc de l'oferta educativa; que el català és la llengua vehicular de l'escola, que no es poden separar els alumnes per raons lingüístiques i que, en finalitzar l'ESO, tots han de dominar plenament tant el català com el castellà; que les famílies tenen dret a rebre informació del projecte educatiu i de la programació anual dels centres, a més de sobre l'evolució dels seus fills; que el Servei d'Educació de Catalunya està format tant pels centres públics com pels centres privats concertats; que s'establiran zones educatives com a unitats de programació i de gestió dels recursos; etc.

I aquestes són algunes de les principals crítiques que s'han fet a la llei i al seu desplegament posterior. Que no aborda, ni resol, la problemàtica de la triple xarxa educativa: pública, privada i privada concertada, que és a la base de qüestions com la segregació escolar o la quantitat de centres públics que funcionen en barracons. Que col·loca la xarxa pública en condicions de subsidiaritat respecte de la privada, com es veu en la supressió de línies públiques quan baixa la demografia, quan semblaria lògic que fos al revés. Que una autonomia sense condicions el que provoca és la competència entre centres d'una mateixa zona per tal d'atraure el millors alumnes i evitar els que tenen més dificultats. Que la provisió de llocs de treball docents perfilats o específics és poc transparent i obre la porta a tota mena d'arbitrarietats i amiguismes. O que l'enfortiment de les direccions dels centres es fa en detriment de la seva democràcia interna i dibuixa un model més gerencial i jeràrquic que no pas pedagògic i consensual...

Com passa sovint amb les lleis, la Llei d'educació catalana dibuixa un terreny de joc prou ampli i prou ambigu com perquè pugui ser interpretada i aplicada de maneres substancialment diferents, en funció de les prioritats i els interessos dels partits governants. I, com va proclamar i demostrar aquell antic ministre espanyol, acaben essent tant o més importants els decrets, disposicions i reglaments que despleguen les lleis, i els funcionaris que les han d'aplicar, que les mateixes lleis. No és perquè sí que el decret sobre com fer efectiva una educació inclusiva de veritat no s'hagi aprovat fins a l'octubre de 2017, vuit anys després de la LEC, o que el decret sobre l'admissió d'alumnes en el sistema educatiu, que hauria de prevenir i evitar la segregació escolar, encara hagi de veure la llum...