Escric aquest article quan encara no sé el resultat electoral. Però sigui quin sigui, ha estat la tria del poble català. Suficient. Dit això, m'agradaria destacar alguns trets que considero significatius, dels tres debats televisius que vaig suportar sencers estoicament, menys els minuts finals de l'últim, el de TV3, quan ja no vaig poder resistir més l'ensopiment. Veure una dona i sis homes repetint una i altra vegada, gairebé de manera rutinària, les consignes rebudes dels seus tècnics en comunicació va acabar amb la meva paciència. I vaig canviar de canal.

Recorden Albiol reclamant que li retiressin el mòbil a Arrimadas, perquè no rebés consignes des de fora del plató? Potser per això no es va sentir ni una sola frase nova, original, que no la portessin apresa. Més. Recorden Romeva intentant parlar en nom d'un altre, tantes vegades forçat a repetir per manca d'arguments adequats? No s'adonava Albiol del ridícul de treure a cada debat el fullet del corralito, o la gràfica de no sé què? O exalçant les "glòries" d'un govern que passarà a la Història com el pitjor de l'Espanya democràtica? O Arrimadas, impertinent, interrompent contínuament tothom, però exigint silenci quan parlava? O Iceta procurant no sortir-se del guió, no s'enfadés ?Sánchez? O Espadaler, amb un discurs d'escola de jesuïtes de les d'abans? O Baños, displicent amb el seu "ja veureu, ja veureu"? I Rabell, amb posat curial de cardenal renaixentista? Tot i que va ser, en algun moment, amb Baños, el més punyent de la sala. Amaça, els havien dit, que alguna cosa queda. Terribas va ser pràcticament atropellada pels més bel·ligerants, els qui s'hi jugaven molt més que la contesa.