21 de desembre de 2017
21.12.2017
Diari de Girona

Ningú vol saber més

20.12.2017 | 23:55
Ningú vol saber més

Sembla que era ahir que se'ns cridava a les eleccions més importants de la nostra vida, i ja en tornem a tenir aquí unes igual d'importants. Amb les eleccions, a Catalunya, passa com amb els combats del segle en la boxa, encara ens ressonen a les oïdes les plantofades de l'anterior, que ja sona el gong inicial del següent. I el públic s'ho creu, i tant que s'ho creu, a veure qui és capaç de resistir-se a explicar que ha assistit, en una sola vida, a una dotzena llarga de combats del segle. O que ha votat en 15 o 20 eleccions més importants de la vida, de la història, segons alguns. D'alguna cosa han de viure els pobres boxejadors. I els polítics.

Un, que conserva certa dosi de vergonya, espera que si realment «el món ens mira», sigui amb la mateixa atenció i interès que des d'aquí seguim les eleccions regionals de la Padània o de l'estat d'Oregon. Que ningú sàpiga el que està passant a Catalunya, que ningú sàpiga que tenim eleccions, que ningú sàpiga res dels candidats que s'hi presenten i que ningú sàpiga, per favor, que soc català.

Les eleccions celebrades fa 27 mesos -que ens havien de dur a la independència en 18: una altra raó per la qual esperar que el món, si ens mira, ho faci sense parar atenció, com les vaques miren passar el tren- van estar precedides d'una campanya òrfena de programes electorals. Doncs bé, comparada amb aquesta, aquella campanya va ser d'una alçada superior als debats entre Kennedy i Nixon. No hi ha hagut pràcticament res que no fos repetició de tòpics, acusacions als rivals de tots els mals de Catalunya, crides a revertir la situació, victimisme i, sobretot, apel·lar incessantment a les emocions i ben poc a la raó, mitjançant banderes, llàgrimes, eslògans sensiblers, posturetes, frases buides i més llàgrimes. La política catalana no ha sigut mai gaire res, però ha passat en pocs anys de ser una novel·la negra de Raymond Chandler a una novel·leta rosa de Danielle Steel. No és del tot culpa dels polítics, que no fan més que adaptar-se al que vol el votant i aquest, a la Catalunya d'avui, no pretén altra cosa que ser convençut del que ja creu, sigui Espanya, Catalunya, Ítaca o el Barça. Igual que les lectores de Danielle Steel volen creure que després d'una vida arrossegada apareixerà l'amor de la seva vida.

PDeCAT i ERC, per separat

Es presenten a aquest viatge per separat ERC i l'antiga CDC, actual PDeCAT, de nom de ploma Junts per Catalunya. CDC, o com es digui ara, ja fa dues eleccions que se les arregla perquè el seu candidat no hagi de respondre preguntes compromeses sobre finançament del partit, i menys ara que està a punt de dictar-se la sentència del cas Palau. Si el 2015 van amagar el seu candidat, Artur Mas, al quart lloc de la llista per Barcelona de Junts pel Sí, ara han fet un mutis encara més evident i tenen un candidat amb domicili a Brussel·les, que no s'acosta a Catalunya ni que li ordeni un jutge. Un candidat que ha aprofitat els rèdits electorals del partit i la seva infraestructura per confeccionar una candidatura marginant els quadres del partit. Aquests amaguen de moment el seu disgust amb l'esperança que un triomf electoral els permeti optar a càrrecs. Però si Puigdemont fracassa, les dagues ja estan preparades per ajusticiar-lo.

El candidat convergent ha eludit els debats, però ha fet campanya via pantalles de plasma, al més pur estil Rajoy. El d'ERC, Junqueras, ni aquesta opció ha tingut. Tancat a la presó d'Estremera, es desconeix si la benevolència dels funcionaris li ha impedit seguir els debats en els quals ha participat la seva número 2, Marta Rovira. Si, cruels, li han permès veure'ls i/o escoltar-los, l'estada a presó se li haurà fet insuportable.

Dues setmanes de campanya electoral han sigut suficients perquè aflorin amb virulència les diferències entre els presidenciables d'ERC i JxC, que han acabat acusant-se l'un a l'altre de covardia. Si la campanya hagués durat una setmana més, només la distància geogràfica sumada als murs d'Estremera, hauria impedit que Junqueras i Puigdemont arribessin a les mans, en el que hauria sigut, aquest sí, un combat del segle. Tots dos partits, en això coincideixen, han rebaixat considerablement el to i les expectatives que alegrement bramaven fa només dos anys. Com escrivia Gil de Biedma « que la vida iba en serio, uno lo empieza a comprender más tarde».

La CUP encara no ho ha entès, potser hi tingui molt a veure que els seus líders no han sigut imputats ni empresonats. Els antisistema continuen amb el mateix discurs que fa dos anys, de justícia és reconèixer-ho. O ho seria, si no haguéssim constatat on ens portava tal discurs. Sigui com sigui, la CUP ja ha anunciat que no donarà el seu vot a cap formació que renunciï al famós «tenim pressa», allò que els seus avis coneixien per «tirar pel dret». En principi això ha de dificultar el seu suport a ERC i JxCat, però mai se sap: potser tornen a exigir i aconseguir un canvi de candidat si el troben massa tebi, com van fer amb Artur Mas. A mes a més, en considerar il·legítimes les eleccions, si el resultat no és favorable a l'independentisme la CUP continuarà al carrer la lluita per la República. O per «implementar-la», segons el seu peculiar llenguatge.

La basa Iceta

El PSC juga la basa Iceta. Com de costum, diran alguns. I sí, però no. Iceta ha intentat dur a terme una campanya moderada i conciliadora, ja des dels debats previs a la declaració d'independència, i ara espera recollir-ne els fruits. No serà fàcil. Si fins ara tenia en Catalunya en Comú un rival que pescava vots en els mateixos caladors que el PSC -determinats barris de Barcelona i altres ciutats importants, cinturó metropolità, etc.- ara es troba amb un inesperat pescador de poderoses xarxes, que feineja els mateixos mars: Ciutadans. El partit de Rivera i Arrimadas sembla haver-se convertit en el favorit per a molts sectors de la Catalunya treballadora que fins ara s'han sentit orfes de propostes que els tinguessin en compte. Si les enquestes donen com a favorit Cs és segurament culpa a mitges d'uns partits d'esquerra que no han sabut involucrar-los en els seus projectes, i d'uns partits independentistes que els han fet aflorar el seu sentiment espanyol. La lluita per aquests vots tan importants serà tan aferrissada que potser en sortirà perjudicat el partit que més ha intentat fer propostes polítiques: Catalunya en Comú, a qui les seves crisis internes i les de Podem a la resta d'Espanya, no hauran beneficiat.

Queda el PP, el partit del govern a Espanya i impulsor del 155 a Catalunya. Dues característiques que en qualsevol altre país haurien de procurar vots a cabassos entre els molts descontents amb el procés, però que -sempre segons les enquestes, no del tot fiables amb un partit que es caracteritza, sobretot a Catalunya, pel vot ocult- enlloc d'això, sembla aproximar-se a un desastre històric. Històric a Catalunya, és clar, però si la seva actuació reverteix en un augment de vots a la resta d'Espanya en les properes generals, tot haurà sigut a fi de bé. Si per cada mil vots perduts a Catalunya se'n guanyen deu mil a Espanya, benvingudes siguin les crisis constitucionals.

Si hi ha una campanya que poc haurà influït en el vot ciutadà, haurà sigut la d'aquestes eleccions. Tothom tenia el vot decidit des de setmanes abans, i en la majoria d'ocasions per castigar els «altres». No calien arguments, ningú els volia escoltar. Com va dir sàviament la poetesa polonesa Wislawa Szymborska en el discurs d'acceptació del premi Nobel el 1996, «ja no tenen curiositat per saber més, ja que podria debilitar-se la seva força d'argumentació».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit