Ja tenim aquí el primer triomf del procés. Dos anys després, no sé quantes mobilitzacions ciutadanes després, no sé quantes lleis del Parlament aprovades contra el criteri dels mateixos juristes de la casa després, una DUI simbòlica després, ha aconseguit la fita: que Ciutadans sigui la força més votada i Arrimadas la candidata a presidenta preferida dels catalans. No està malament, per un moviment que va de baix cap a dalt, del poble cap al govern, mandat democràtic mitjançant.

Quan el director em va encarregar fer una ronda per totes les seus dels partits la nit electoral, vaig pensar que, en lloc de totes, millor fer una tria, que un no té edat de córrer pels carrers de Girona com un adolescent inquiet. La qüestió era com triar les seus a visitar. Segons les preferències en les enquestes? Segons els resultats el 2015? Segons la pròpia ideologia? La resposta és no, no i no en tinc. Així que vaig optar per anar als partits que fessin el seguiment en un hotel, cosa que és sempre garantia de bon beure i millor endrapar: Junts per no sé què, a l´hotel Ultònia, i Ciutadans, a l´hotel Melià. La resta de partits feien el seguiment a la seva seu, i amb sort m´oferirien un entrepà de fuet, fet per algun militant de bona voluntat. No, gràcies. Els hotels són una altra cosa. Ultònia i Melià, sonava bé.

A l´Ultònia, mitja hora després de les 8, apareixen en pantalla -8tv, no pas TV3-els primers resultats, que donen a JxCat (o com es diguin quan això surti publicat) 65 escons. No està malament, però es porta escrutat el 0,1%, així que calma, molta calma. El temps passa lentament, entre copes de vi i converses mundanes de militants convergents (o com es diguin) al voltant.

-És la teva filla? Oh, que alta que està. I que maca!

I anar fent.

Un té temps per admirar l´ornamentació, destaca a l´entrada una foto de Puigdemont colorejada de quatre maneres diferents, copiant el que va fer Andy Warhol amb Marilyn Monroe. Si han copiat els rètols dels Comuns, per què no poden plagiar Warhol? Qui sap si veurem Puigdemont amb vestit cenyit cantant-li sinuosament «Happy birthday mistress President» a Arrimadas el dia del seu aniversari.

No treuen res de menjar. Opto per visitar Cs.

Hotel Melià. A fora, una ambulància. Al costat, el cap de llista per Girona, Jean Castel, fumant una cigarreta, espero que una cosa no tingui relació amb l´altra. A l´interior, eufòria continguda a mesura que l´escrutini creix i Cs es manté al capdavant. «Ojo, que Ciudadanos se acerca al cuarto en Girona!», crida algú que em fa creure estar estar escoltant Carrusel Deportivo. A les pantalles, A3 i TV3. En aquesta, un pobre corresponsal, abrigat i no obstant mort de fred, connecta en directe des de l´exterior de la presó d´Estremera. El deuen haver enviat allà esperant que Junqueras salti els murs per fer declaracions. El càtering no decep: vi, cervesa, delicatessen de pop, cranc, anxoves, salmó i tot el que faci falta per mantenir el colesterol a ratlla. Pensat expressament per a algú com jo, vaja.

Abandono amb recança el Melià, segur que d´aquí a poc apareixerà el cava, els resultats els donen ja guanyadors. A la sortida ensopego amb Castel. Eufòria és poc. Es marca uns passos de ball. No sé si de claqué o de rap, però de ball.

Al final, els resultats són una rèplica de 2015. La gran pregunta és: han après alguna cosa tots plegats, o faran bona la definició de bogeria i duran a terme el mateix, esperant resultats diferents? De la conversa amb un antic convergent, ja altre cop a l´Ultònia (i ja amb menjar a l´abast), n´extrec certa esperança.

-No podem caure en els mateixos errors, ja hem vist on duien. Es tracta d´afluixar una mica i pactar, per intentar arribar a acords i indults. Al cap i a la fi els primers interessats en això són els partits que tenen els líders a la presó o a l´exili.