«Espanya té un pollastre de collons». La frase del dia, pronunciada ahir, a Bèlgica, per Carles Puigdemont, el segon candidat més votat el 21-D i el presidenciable amb més opcions de ser investit, si no fos perquè la justícia espanyola sembla ben predisposada a impedir-ho. El molt bon resultat electoral de JxCat, la marca que ha deixat el PDeCAT fora de combat i que ha estabornit ERC, atorga al president cessat i viatjat a Brussel·les el rol de protagonista principal del postprocés , la nova etapa política que s'obre a Catalunya amb l'independentisme intacte, tot i que menys unit, i l'unionisme-constitucionalisme amb la moral més alta com a conseqüència del salt gairebé quàntic de Ciutadans, que tindrà onze diputats més i que ha superat, atenció, el milió de vots. La nova batalla està servida i les posicions, conegudes, fixades de nou: república, proclama Puigdemont, ungit pels electors com el líder de la banda secessionista; llei, avisa des de La Moncloa un Mariano Rajoy en hores baixes. Ell, Rajoy, va convocar els comicis; ell, Rajoy, és assenyalat com el culpable de la patacada històrica del PP català; ell i només ell, Rajoy, ha tornat a situar Espanya en una cruïlla. Comencen quatre anys més -això sempre que la legislatura s'esgoti- de tour de force. Nació oficial contra nació reivindicada. Estat contra Generalitat. La història, així ho ha decidit la sobirania popular, es repeteix. Hi ha solució possible?

«És l'hora de la recepta de la política», prescriu el candidat de JxCat, formació que asseurà a l'hemiscicle del Parlament una bona colla de diputats novells. Demana «diàleg», la paraula cridada a ser l'estrella de les argumentacions partidàries. D'acord, respon Rajoy, però sempre «sotmès» -participi molt contundent- a «l'imperi de la llei» -sintagma nominal grandiloqüent. La Constitució i l'Estatut, aprofundeix el president espanyol, no es toquen. En resum: ahir, 22-D, jornada de ressaca electoral (per a uns fins i tot dolça, per a altres duríssima), les posicions dels dos principals contrincants del combat polític seguien on eren fa uns mesos.

Europa, altra vegada

Així, Carles Puigdemont manté viva l'estratègia d'europeïtzar el sarau català i intacte el rumb cap a la república. I proposa ara una reunió amb Rajoy «a Brussel·les o en un altre país de la Unió Europea, menys Espanya», on només acudiria «si em donen garanties», condició que el president espanyol no pot assumir perquè el procés, i Puigdemont, són en mans de la justícia. Un factor que embolica moltíssim la troca.

Perduts en el laberint

El que havia de ser el desllorigador de la cosa, les eleccions del 21-D, qüestionades per l'ala dura del PP des del minut u, ha enredat més el nus. Rajoy té un problema, un «pollastre». Diversos, de fet: el primer, el candidat Xavier García Albiol, un passiu polític que, a la seva ciutat, Badalona, va obtenir un miserable 8,7% dels vots (Cs, el 31%) i que només col·locarà tres tristos diputats al Parlament, un desastre. A Espanya, la imatge del president del 155 es debilita per satisfacció d'Albert Rivera, que es pot presentar, ara sí, com el gran defensor de la unitat territorial de l'Estat (quin serà el paper d'una Arrimadas triomfant a partir d'ara?). El 21-D era la cura proposada per Rajoy, també en clau més europea. Ha estat inefectiva i sí, li queden el «diàleg» i la negociació que des que tot va començar amb la reforma de l'Estatut ha eludit per sistema.

Investir Puigdemont «absent»?

JxCat estudia si és possible investir Puigdemont sense que hagi d'acudir al Parlament. Els partidaris de la república, tot i citar-lo i oferir-ne a dojo, han estat poc proclius al diàleg i han optat, fins ara, per l'estratègia dels fets consumats, sense cap més efecte que la intervenció de l'autonomia i l'empresonament de mig Govern. Com afrontaran la nova legislatura? La incògnita és complicadíssima d'aïllar, més quan les relacions entre JxCat i ERC, entre Puigdemont i Junqueras, entre vencedor i vençut, passen per un moment crític. Els republicans, fora dels micros, professen cert ressentiment cap al president cessat. Pot desembocar la situació en una desunió manifesta dels dos grans pilars independentistes? Ara tocarà tancar acords, decidir president, Govern. I encaixar el somni de la república en la realitat. La llei, ja s'ha vist, és el límit.