L'Eix Transversal va ser una de les obsessions de Jordi Pujol. El que urbanísticament és una via de circumval·lació de la regió metropolitana, una mena de B-50, políticament es va convertir en un eix vertebrador «de país» en unir, directament, Lleida i Girona. Aquest carrer major del rere país (suma d'un tram d'A-2 amb la C-25) riba l'entramat metropolità i mostra, per tant, un comportament electoral ben diferent al que s'observa a la capital. I és a les poblacions que s'emplacen al llarg de l'Eix Transversal on es decidirà el duel entre JxCat i ERC el proper 14 de febrer.

L'antecedent electoral immediat són les dues eleccions generals que es van celebrar el 2019, el 28-A i el 10-N, amb sengles victòries d'ERC al conjunt de Catalunya. Entre Lleida i Girona, l'eix viari recorre nou comarques de tres províncies. En el sumatori de vot d'aquests territoris en ambdues ocasions va vèncer ERC sobre JxCat. Però en la repetició de novembre els republicans van patir una seriosa disminució del nombre de vots, mentre que els postconvergents fins i tot ho van augmentar, tot i que la participació va ser vuit punts inferior a Catalunya.

Inversió del vot

Així, si a les nou comarques ERC va vèncer a l'abril amb 183.038 vots per 122.020 del seu oponent (diferència de 61.018 paperetes), al novembre, els republicans van baixar fins als 148.942 i, JxCat, fins i tot va remuntar fins als 123.690, deixant la diferència en 25.252 sufragis, un 60% menys. El 2017, JxCat va guanyar ERC per 10.000 vots a tot Catalunya i es va fer amb la presidència de la Generalitat.

La inversió del vot es va accentuar en aquelles localitats més properes a Girona, arribant, fins i tot a produir-se un sorpasso de Junts sobre ERC. És el cas de les comarques d'Osona i el Gironès. A Vic, i en només sis mesos, es va passar d'un avantatge de 5,85 punts d'Esquerra sobre Junts a un de 5,91 al revés. A Manresa, amb fort vot socialista, els postconvergents van retallar sis dels 12 punts d'abril. Però, per què?

A l'abril, el cap de llista d'ERC va ser Oriol Junqueras, que va fer campanya des de la presó. Al novembre ja no va poder ser-ho perquè ja estava condemnat per sedició i malversació. Aquí un altre factor important, la sentència del 15 d'octubre que va derivar en resposta indignada de l'independentisme al territori. Les eleccions van arribar 25 dies després.

Però és que la sentència va arribar després que ERC comuniqués la seva disposició a votar en favor de Pedro Sánchez en la seva investidura, però el no de Podem, en aquell moment, va provocar la repetició de les eleccions. Uns comicis, els d'abril, que, de fet, els havia forçat ERC en no aprovar els Pressupostos Generals de l'Estat. I com a cirereta, al novembre la CUP sí que es va presentar.

La conclusió és que l'electorat del rere país va premiar ERC per forçar les eleccions i el va castigar per pactar amb Madrid, quelcom que va enervar encara més quan Madrid va sentenciar els presos del procés. El missatge que els adversaris van llançar («es van vendre a canvi de res») va fer fortuna. I a més, el líder indiscutible, que convenç també el públic més nacionalista, Junqueras, es va quedar sense micròfoni va deixar la campanya a Gabriel Rufián.