L'etiqueta de «plebiscitàries» ha adjectivat les dues últimes eleccions autonòmiques que s'han celebrat a Catalunya, marcades per una forta polarització política i social. El coronavirus ha impedit que els comicis d'avui siguin revestits d'aquesta connotació, però de la decisió dels catalans depèn de nou el futur del procés independentista iniciat el 2012. La diferència amb les convocatòries anteriors és que aquesta vegada són tres, i no dos, els escenaris que poden obrir-se a partir de demà. L'aferrissat pols a tres bandes que s'ha lliurat a l'atípica campanya fa que els 5.624.044 electors dictaminin avui si volen que el «procés» es radicalitzi, es rejoveneixi o es dilueixi.

Pel que cap enquesta fallarà és que no hi haurà majories absolutes i s'obrirà pas al Parlament més fragmentat de la història, cosa que obligarà el candidat o candidata que vulgui ser investit a començar una titànica carrera d'obstacles per intentar destenyir les línies vermelles fixades pels partits durant la campanya. Els vetos creuats fan témer, fins i tot, una hipotètica repetició dels comicis, que per terminis podria produir-se en ple estiu.

La més vermella d'aquestes línies, l'inèdit cordó sanitari independentista contra el PSC, llasta les opcions de ser «president» del candidat socialista, Salvador Illa, que va abandonar el Ministeri de Sanitat en plena pandèmia a la recerca del capgirell electoral que desallotgés als sobiranistes de la Generalitat. La seva eventual victòria pot ser-li tan amarga com la d'Inés Arrimadas el 2017, si les forces independentistes segueixen sumant majoria absoluta.

Davant del frec a frec de les enquestes, l'exministre ha estat el centre de la diana dels dards més enverinats de la campanya, però es va enredar a la recta final amb una negativa a sotmetre's a una PCR que els seus oponents van aprofitar per lliscar la sospita que s'havia colat en la vacunació. Illa ha deixat clar que, si guanya avui, es presentarà a la investidura encara que no tingui suports suficients, per tal d'assenyalar ERC com a responsable de perpetuar els blocs que divideixen Catalunya.

Els republicans s'han vist arrossegats a deixar per escrit un veto al PSC que havien promès de paraula per no perdre pistonada en la lluita amb JxCat per l'hegemonia independentista. L'hipotètic triomf de Pere Aragonès o el de Laura Borràs suposarà la pervivència de la flama processista, però qui empunyi el timó del Govern serà més decisiu que mai, ja que els ritmes i les estratègies de tots dos són com la nit i el dia, un ancorat a la taula de diàleg amb el Govern central i l'altre, a la inconcreta promesa d'activar la no nascuda DUI de 2017.

Per diluir el pes de Junts i excloure el PSC, ERC abandera la proposta d'un Govern multipartit de totes les forces favorables a un referèndum i a l'amnistia dels presos de l'1-O, però aquí s'acaben les coincidències entre En Comú Podem, la CUP i el PDeCAT, les tres formacions que es disputen la clau de la governabilitat. Entre elles semblen incompatibles, i per això la majoria han rebutjat aquesta idea, el que pot afegir esculls a les negociacions.

Aragonès i Borràs han obert la porta a governar en solitari amb suports externs si la convivència al Consell Executiu s'intueix encara més inhòspita. Un factor clau per encarar aquestes negociacions serà la distància que separi, avui, la primera força independentista de la segona.

Si venç ERC, però la diferència amb JxCat és molt estreta, els republicans temen que les condicions de Borràs els empenyin altra vegada cap al xoc amb un Govern a què acaben de donar l'oxigen pressupostari que necessitava. I el mateix risc corre Esquerra si el partit de Carles Puigdemont el sobrepassa una altra vegada i reté la presidència de la Generalitat. Amb raó Aragonès ha repetit en els debats de campanya que «no és el mateix estar en un govern que presidir-lo».

Una victòria de Borràs faria presagiar una altra legislatura de convulsions, tant per la continuïtat de l'ultimàtum independentista com per l'horitzó judicial de la presidenciable de Junts, que, imputada per quatre delictes de corrupció, podria acabar a la banqueta i, hipotèticament, inhabilitada com l'últim president, Quim Torra.

En aquesta pugna dins el bloc secessionista també serà determinant el percentatge de vot que sumin els seus integrants. El 2017, amb la polarització a flor de pell i una participació rècord (79%), es van quedar en el 47,5%. Es dona per segura una caiguda de la mobilització que podria tornar-la a nivells anteriors al «procés», un escenari que, a priori, beneficia l'independentisme, que sol estar bastant més mobilitzat que l'electorat no sobiranista.

Una tercera terna rasa avui la seva batalla particular. El vencedor de les eleccions del 2017 pot desplomar-se en unes autonòmiques. Ciutadans es juga el pot de les essències constitucionalistes amb el PP i la ultradreta de Vox, que truca a la porta també del Parlament.