Les proclames de la nit electoral a l'autodeterminació, referèndum i amnistia d'Oriol Junqueras i Pere Aragonès són pura retòrica. Ho saben tots dos. I podria ser que Puigdemont també. Amb 1,4 milions de vots, en un cens de 5,3 milions d'electors d'un país de 7,8 milions de ciutadans, no fas cap independència ni res que s'hi assembli a curt i mitjà termini. Com a màxim, amb majoria d'escons al Parlament, pots convocar l'enèsima sessió simbòlica de la història per proclamar que «el poble de Catalunya» expressa la seva voluntat de ser independent.

Recorden quan l'independentisme, sobretot Puigdemont, parlava dels dos milions d'independentistes i demanava una resposta a aquesta voluntat? Doncs, ja han baixat a poc més d'1,4 milions, comptant els partits amb representació parlamentària i els extraparlamentaris del PDeCAT, la ultradreta del Front Nacional i els ultranacionalistes de Primàries. Aquests 1,4 de milions de votants independentistes estan a una distància sideral dels 2,2 milions que en el pseudoreferèndum de l'1 d'octubre de 2017 van votar a favor de la independència, segons les dades (no verificades per ningú) que va facilitar el Govern de la Generalitat. Milers de votants independentistes han preferit l'abstenció abans de castigar la ineficàcia del seu govern, com acostuma a passar en les democràcies consolidades.

La realitat és aquesta, i la prova és que han presumit d'haver superat el 50% dels vots amb la boca petita. Els partits independentistes saben que, amb una participació del 53%, enfront del 79% de 2017, tenen majoria absoluta en unes eleccions autonòmiques. Res més. La deserció de molts vots contraris a la independència és la principal demostració que la gent ja no veu el procés com un perill imminent.

Ara, Oriol Junqueras i Pere Aragonès tenen les claus del futur immediat de Catalunya. Poden reeditar un govern inútil amb JxCat (fins i tot doblant l'aposta amb un conseller de la CUP a Interior i Joan Canadell a Economia i Finances), amb l'objectiu de mantenir la paradeta de càrrecs i recursos públics per atendre les seves necessitats, o buscar altres fórmules per governar de debò i afrontar els reptes de la pandèmia i la crisi econòmica. Amb la primera opció, tot seguirà igual, és a dir pitjor, no tornarà cap empresa que va marxar i les inversions estrangeres continuaran confiant en Madrid. Amb la segona, tot i les dificultats del moment, es pot començar a redreçar la desfeta dels últims deu anys. Tenen legitimitat democràtica per a qualsevol de les dues, però són antagòniques. De moment, ja han enviat un missatge inequívoc a Europa: els independentistes catalans veten la socialdemocràcia.