Els catalans voten massa», bufava un Rajoy obligat a prodigar-se en les campanyes de 2012, 2015 i 2017 amb resultats cada vegada més cendrosos per a la seva llista. Al PP no li entrava un retrocés més, però s'enfonsa de quatre a tres escons de manera que les catalanes el degraden a quart partit estatal, amb el mateix escalafó entre les sigles conservadores.
Els populars ni tan sols mereixen una nota a peu de pàgina, l'únic titular possible és que Illa es queda sol davant de la majoria absoluta independentista. El PSOE és l'únic partit estatal digne de tal nom, en tant que reparteix els seus suports de manera homogènia per tota la geografia. El seu auge no ha impedit que, per primera vegada, l'hegemonia sobiranista estigui a punt de saltar dels escons als vots. A més, els desertors de Junts i Esquerra no es moderen, sinó que migren cap a la incendiària CUP.
En la seva posició de fidel de la balança, Esquerra pot jugar qualsevol exigència de Junts amb l'amenaça de ressuscitar el tripartit amb els socialistes, àvids dels tretze vots d'ERC al Congrés, i amb els grisos comuns. El partit estancat de Pablo Iglesias reclama una refundació, sota la nomenclatura de No Podem. En els temps en què Zapatero sospirava per una presidència d'Artur Mas, els socialistes es decantaven cap a CiU, però Puigdemont ha trencat els ponts. Quant als escrits davant notari en contra de pactes electorals, posseeixen el mateix valor que un notari com candidat electoral.
El PP s'enfonsa, o «escachifolla» per citar la Valle, amb tant ímpetu que perilla el seu paper d'oposició a Madrid. Aquest resultat consolida el lideratge de Pablo Casado, perquè costa imaginar un altre candidat a encapçalar un partit tan atrotinat. No obstant això, les eleccions a la Generalitat també admeten una lectura en clau catalana. Per exemple, la fragmentació de l'independentisme en quatre sigles ho ha propulsat sense perdre pistonada. Respecte a la influència selectiva de virus en la participació, se suposava que encomanava amb independència d'ideologies.
Els que voldrien cadena perpètua per Oriol Junqueras, hauran de reconèixer que té mèrit teledirigir des de la presó a el primer president d'Esquerra, a la figura de l'buròcrata Aragonès. I la constatació de mala gana que Puigdemont segueix a el front de la Generalitat per a un percentatge sensible de catalans, es tradueix en el fet que hagi sobreviscut la seva encomana a l'altiva Laura Borràs, obsessionada amb demostrar que arrossega una imputació de rapera i no de corrupta a seques. A ningú pot estranyar que els components de les taules hagin superat en protagonisme als candidats desossats de les formacions vencedores.
Illa no ha guanyat les eleccions, però encapçala la llista més votada. El seu triomf només relatiu, perquè l'equip més golejador no té perquè emportar-se la Lliga, corrobora l'audàcia d'un Pedro Sánchez capaç de promocionar al gestor dels cent mil morts de la pandèmia, un desastre sense parangó a la resta del planeta. A canvi, l'exministre de Sanitat ha executat a la perfecció el seu paper de anticandidat. Li cauen les ulleres millor que ningú des de Cary Grant a Monkey business.
Després de les catalanes, la dreta s'allunya de la majoria absoluta al Congrés, amb el risc addicional per al PP de perdre el lideratge conservador. És un bon moment perquè Casado assagi un altre gir a el centre, des del centre anterior. Parlant d'egocèntrics, la justícia poètica ha sentenciat que Ciutadans pateixi al seu bressol de Catalunya el mateix menyscapte històric que a Madrid. De 57 diputats a deu al Parlament, de 36 a sis al Parlament.
Extraviat en el pilot de perdedors després d'haver encapçalat la llista única de l'constitucionalisme en 2017, Ciutadans ha estat traït a Catalunya per partida doble, amb sengles punyalades asestadas per Albert Rivera i per Inés Arrimadas. La lideressa d'una victòria inesperada va desaparèixer en l'intent, ja només sobreviu per la generositat de la premsa madrilenya amb els perdedors. A ningú se li acudiria posar al mastí Carlos Carrizosa a el front d'una llista.
És clar que el PP fitxa a les deixalles de Ciutadans, la qual cosa explica que sigui quadruplicat per Vox. Les sigles d'Abascal han estat catapultades pels cadells independentistes a quart partit de Catalunya quan ja era tercer d'Espanya, en ambdós casos a l'alça. I amb vocació de segon després del PSOE.
