Esquerra ha trencat el malefici de Companys i Catalunya finalment li ha perdonat els seus espantosos crims. L'ajustada però significativa victòria dels republicans sobre Junts obre una partida nova en la política catalana, tot i que els partits independentistes encara sumen majoria absoluta. El document anti-Illa va passar a ser paper mullat ahir a les 8 del vespre.

El que prevaldrà és l'odi fratricida, africà, el fàstic que ERC sent per Junts, especialment personificat en Puigdemont, però que no només afecta el sediciós fugit. És poc probable, per no dir impossible, que el PSC formi part del futur Govern, però hi ha moltes fórmules perquè els socialistes trenquin la política de blocs fent que Esquerra no depengui dels convergents per governar.

És lamentable que haguem acabat veient com una esperança un govern de l'esquerra amb l'extrema esquerra. És de poble moralment arrasat, espiritualment esgotat. És de tribu que no es mereix la història. Però la corrosiva destrucció de Puigdemont i la seva tropa era tan devastadora que fins i tot que els comuns entrin a la Generalitat sembla avui un mal menor.

Però més ençà de l'aritmètica cal dir que els primers derrotats de la jornada d'ahir van ser els epidemiòlegs. Apologetes, xarlatans, sectaris. Una colla d'agitadors, una banda. Ahir vam poder votar en condicions de pràctica normalitat quan ells havien atiat la por i havien intentat prohibir les eleccions al servei dels espuris interessos dels partits independentistes.

Ara tothom parla dels resultats i em sembla bé. Són importants. Però és important recalcar que a Catalunya hi ha hagut un intent més d'assaltar la democràcia.

Com sempre, els que ho han intentat són els que tant l'exigeixen als altres. Tothom que no tingués seriosos problemes de limitació mental sabia que la pandèmia estava en fase de remissió, i que l'alarmisme pretesament sanitari dels partits independentistes i dels seus doctorets a sou era només el vell tic dels que quan creuen que poden perdre les eleccions intenten prohibir la democràcia.

És una vergonya que Josep Maria Argimon continuï tenint un càrrec públic, i retrata Laura Borràs, i el que estima la llibertat, que a sobre vulgui fer-lo conseller de Sanitat.

La baixa participació d'ahir feia sentor de frau, de tupinada, amb tants Mengeles engolats que s'havien passat mesos pervertint la ciència per aprofitar-se'n de la manera més mesquina. L'abstenció no va ser gratuïta, ni mala sort, ni atribuïble a la pluja: va estar causada per una meticulosa i calculada coacció de la ciutadania, per la via de posar-li la por al cos fent-li creure falsament que votar era perillós.

Tot plegat ho resumí molt bé José Antich al seu article del dia, dient que les eleccions eren «una qüestió de supervivència». Per a ell, és clar, i per a les seves paradetes. Qui paga el canal de YouTube de Pilar Rahola? I amb quins diners? Per què cada dia surt a El Nacional com si fos una columnista més d'aquest pamflet? Quants diners rep Antich de la part de subvencions que controla Junts de la Diputació de Barcelona? Totes aquestes preguntes són la mateixa pregunta i tenen una sola resposta: «És una qüestió de supervivència».

Antich, el seu enquestador Sauret (Feedback, quin ridícul!) i Pilar Rahola van ser els grans derrotats ahir. Fins i tot més que Laura Borràs, que al cap i a la fi ha arribat molt més lluny del que es podia esperar de la seva capacitat intel·lectual. Candidata a la presidència a la Generalitat! Quin bocí per a una noia que va descobrir el luxe fent enquestes i que du una cadeneta amb el seu nom penjant del coll!

Antich i Rahola foren en tots els sentits els grans perdedors de la nit. Espero que hagin estalviat, perquè se'ls acaba el temps de la benèfica i de la immensa barra. Esquerra té clar que no pot continuar peixent el seu pitjor enemic. La Vanguardia s'ha quedat sense motius per haver d'aguantar el descrèdit d'haver de publicar els articles de Pilar Rahola.

Catalunya ahir no es va salvar, però va dutxar-se.