S'acaben de conèixer els resultats de les eleccions a Catalunya i acabo de sentir els líders polítics fent-ne les seves primeres valoracions. Per poder pensar en alguna cosa que em permeti veure les coses amb una certa distància, m'he imaginat que estàvem en un país europeu. La primera cosa que fan els líders polítics és felicitar el guanyador en privat, trucant-lo i en públic. Aquí a Catalunya ho han fet Ciutadans, el PP i els comuns però els independentistes, continuant el cordó sanitari imposat als socialistes durant la campanya i una llarga tradició d'ignorar tot el que passi fora de l'àmbit independentista, no han sigut capaços de fer-ho. Ni Junts ni ERC han felicitat els socialistes per haver guanyat les eleccions. És més, ERC ha parlat com si hagués guanyat les eleccions ignorant els socialistes i dient que ells eren qui havia de liderar el govern. Una mancança democràtica com aquesta crec que a Europa no la tolerarien, és una demostració més del menyspreu dels independentistes pels ciutadans que no creuen en la seva religió.
La segona cosa és que els ciutadans de Catalunya han votat centre-esquerra i, per tant, han votat perquè el centre-esquerra governi. No solament ho han fet els ciutadans, sinó que les institucions socials, patronal i sindicats demanen un govern estable lluny d'aventures que porti a un nou temps de creixement econòmic que aprofiti l'oportunitat dels fons europeus i no deixi ningú enrere. ERC sembla que continua creient que pot fer un govern amb la dreta catalana simplement perquè es diu independentista. Com vol liderar una reconstrucció de Catalunya amb un partit que defensa el populisme de Trump? Pot creure que fent un govern amb JuntsxCat podrà fer una reconstrucció sense deixar ningú enrere? Sap perfectament que no comptarà ni amb la CUP ni amb els comuns i, per tant, haurà de triar i quasi sempre per por que li diguin traïdor, tria el mateix, seguir supeditats a JuntsxCat. Aquest és un moment molt important per a ERC i hauria primer de deixar de considerar els socialistes com els enemics (a algú a Europa se li acudiria posar un cordó sanitari a la socialdemocràcia?) i reconèixer que han guanyat les eleccions i, segon, hauria de fer-se gran i sortir de la tutela de JuntsxCat.
La tercera cosa és la derrota d'un dels fronts de la política de blocs en què estem acostumats a Catalunya. Ciutadans i PP, que sempre han parlat amb termes de front contra l'independentisme, han sortit derrotats. Un motiu més perquè l'independentisme pogués pensar que és possible sortir de la política de blocs per entrar en una nova etapa en què els diferents partits, sense necessitat de governar junts, poden parlar i construir junts alternatives que tinguin en compte tots els catalans. Avui a Catalunya hi ha els independentistes, que continuen actuant com un front contra els demés; els socialistes i els comuns, que sempre han actuat intentant posar ponts (després parlaré de Vox). Si els partits independentistes i sobretot ERC no fan aquesta anàlisi i volen continuar amb la política de blocs enfrontats, no crec que avancem en la solució, en la desinflamació del conflicte a Catalunya. Ignorant el PSC no hi ha solució. Intentar pactar a Madrid amb els socialistes i ignorar-los a Catalunya no funciona.
Tornant a Europa hi ha un partit perfectament identificat a Europa. Vox és un partit d'ultradreta, germà del front nacional, els ultradretans flamencs o els ultradretans alemanys, etc. A una majoria de països europeus, almenys als més importants, els partits els han fet un cordó sanitari, veurem què fan els partits aquí. Han entrat amb força i tindrem bronques al Parlament que els partits democràtics farien bé de no encoratjar i respondre de forma consensuada. Si no ho fan, la dificultat de fer política democràtica anirà en augment.
Els socialistes han guanyat les eleccions encara que alguns no ho vulguin reconèixer i el normal és que intentin formar govern i, com han dit a la campanya, governar per a tothom. Això implica que els diferents partits s'hauran de posicionar davant la proposta socialista. Esperem un bany de realisme i que un estil més europeu de fer política s'imposi.
