16 de febrer de 2021
16.02.2021
Diari de Girona
OPINIÓ

El fosc presagi

15.02.2021 | 23:57
El fosc presagi

Els que tantes vegades li han dit enterramorts a Salvador Illa fan des de diumenge a la nit més aviat cara de cadàver ells mateixos. Illa no és un enterramorts. Illa és un que et mors quan creus que el pots insultar. I sempre guanya.

Qui és la mort a Catalunya, el verí, la pala i la freda làpida és Artur Mas: només faltava que ensorrés el PDeCAT, el partit que es va inventar per enredar i fer-nos creure que ja no existia Convergència. Mas va aconseguir que per primer cop un socialista fos president de la Generalitat, i que el segon cop, a més a més, ho fos Montilla. Va perdre 12 diputats, en lloc de guanyar els 6 que volia, quan estúpidament anticipà les eleccions el 2012. Va permetre que els pelacanyes de la CUP el llancessin a la paperera de la Història. Ens va deixar en herència Carles Puigdemont. Va proposar-se refundar Convergència i ahir l'engendre va quedar fora del Parlament.

Mas ha destruït tot el que ha tocat. És el malastruc, la daga més sanguinària de la política catalana. És la fatalitat. És el fosc presagi. Coses horribles t'han de succeir si Mas t'entra a la vida. Ell és un funeral de tot, la mort assegurada de totes les esperances. Per on ell passa, qualsevol llum s'apaga. És el malefici al galop, esborrant l'alegria de la Terra.

No és veritat que la política catalana hagi passat de Pujol a Junqueras. No és veritat que haguem passat de Macià Alavedra a aquesta pobra indigent de tots els cartrons que fa dir-se Dolors Sabater. Vam simplement passar de Pujol a Mas. De la intel·ligència cínica i afortunada de Jordi Pujol a l'empleat polit que no vam saber veure que duia dins la fatalitat que, com per l'efecte d'una atàvica maledicció, destrueix fortunes i nissagues. A Mas no li vam saber veure l'àngel de la mort i aquest àngel ha arrasat amb tot. Catalunya no hauria passat mai de Pujol a Junqueras. Però els catalans podien confiar en Mas, disfressat de solvent i de seriós, amb vestit i corbata, i la seva tradició de polític previsible i convergent, beneït per la vella guàrdia pujolista -Macià i Prenafeta- i per la pròpia família del president. Si Mas deia que es podia fer el salt, és que podia fer-se. Això els catalans s'ho podien creure. I s'ho cregueren. Tampoc no li van veure la fatalitat. Només l'hi vaig veure jo. I m'acusaren de traïdor. Ho vaig dir tantes vegades com vaig poder, oferint el meu cos com un sant Sebastià per salvar el destí del meu poble, però aquest meu poble de babaus passats de sucre, preferí escoltar José Antich i Pilar Rahola, els dos grans intel·lectuals que l'àngel de la mort posà en ondulació per assegurar-nos una mort lenta i anguniosa, i que contingués totes les categories de la humiliació. De fons, saltant com un sinistre follet sobre la línia de cadàvers, el cap buit de Quico Homs. Aquest és el llegat del polític més devastador de la història de Catalunya.

Mas no pot ser considerat el pitjor president d'un país que ha tingut de president Lluís Companys. Però sí que ha estat el president més destructiu, el que d'una manera més sistemàtica ha arrasat amb tot. Ell és l'assassí del catalanisme polític, ell ha folkloritzat l'independentisme, ell ha convertit la Catalunya de Macià Alavedra, Ramon Trias Fargas i Antoni Subirà en la Catalunya de Dolors Sabater, Oriol Junqueras, Pere Aragonès i Laura Borràs. Ell dugué les ovelles a la boca del llop. La vergonya que qualsevol català amb dos dits de cervell ha passat en els darrers anys ha estat tota causada per Artur Mas, abrumadorament causada per Artur Mas, projectada per l'ombra del Maligne. És impossible que un sol home faci tant de mal i deixi al seu pas tanta fosca. Si té alguna consciència, la seva vida ha de ser un turment de remordiment i angoixa. El que més m'estranya de Mas és que en els moments de lucidesa, que suposo que malgrat tot deu tenir-los, no hagi decidit posar punt i final al terror d'haver de viure veient el tantíssim dolor que ha causat. Si jo fos l'Helena, li compraria sabates sense cordons i pantalons sense cinturó. És veritat que, al capdavall, si un ho vol fer, ho fa. Però no cal posar facilitats.

El que més increïble em resulta d'aquest procés independentista, calcinat de destrucció i de derrota, és que Mas encara trobi suportable la gran càrrega que per a ell ha de suposar haver de continuar amb la seva vida. Els que li diuen enterramorts a Illa val la pena que alcin ni que només sigui un moment els ulls per damunt de l'ombra, i mirin en què ha quedat Catalunya.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit