U

n sap que és a la Font de la Pólvora perquè a sobre de la porta, en lloc d'un número com a tots els portals de tots els carrers de tot el món, hi ha nou rajoles que formen la bonica paraula «Fernandez». Deu ser l'única família Fernández del barri, i d'aquesta inequívoca forma indica al carter o als convidats a quina porta han de trucar. Valgui tan erudit preàmbul per explicar que just al costat de cals Fernández -segons em va informar un amable veí res no tenen a veure amb l'exdiputat de la CUP, de fet no sabia de qui li parlava- es van col·locar els candidats gironins del PP tot buscant el vot que les enquestes els semblen furtar.

A la Font de la Pólvora estan encantats amb tanta elecció que darrerament es convoca (i les que vénen), perquè és l'única manera que tenen de veure que els polítics que surten per televisió no són hologrames sinó de carn i ossos. Existeixen, parlen, fan promeses i regalen bolígrafs i piruletes, igual que a les pel·lícules americanes. Ahir va desembarcar-hi el PP ni més ni menys que amb els tres primers candidats de la llista al Congrés i la primera de la llista al Senat, però és un fet incontestable que hi acabaran passant tots els partits. Després desmuntaran la parada i desapareixeran fins a la propera campanya electoral, quan tornaran a recordar l'existència d'aquest barri a l'est de Girona.

Com que cada barri té la seva idiosincràcia, té també el seu discurs. A la Font de la Pólvora s'hi va a parlar d'ajuts a les famílies més vulnerables, de plans de suport a la infància i a la adolescència i d'inserció social, temes que difícilment es tractaran en visites a barris com Palau o Montjuïc, ja que qui viu en casa unifamiliar amb jardí, piscina i garatge més que plans de suport el que necessita és un bon pla de vacances perquè unes no se solapin amb les següents.

Concepció Veray es va atenir al guió. És a dir, va prometre que el PP atendria les necessitats dels més desafavorits i va criticar que el PSOE els tingués oblidats. Mentre la senyora Fernández parlava a crits des del balcó amb un avi que duia una bicicleta a la mà, la candidata anava advertint del perill d'un nou tripartit d'esquerres, ara a Madrid, format per PSOE, Podem i C'S. No diré que aquestes disquisicions d'alta política no interessessin als veïns de Font de la Pólvora -a la senyora Fernández i el seu ancià interlocutor segur que no, ells seguien a la seva- però tenien més èxit els regals que oferia un esplèndid PP, a saber: una bossa de qualitat més que acceptable si bé amb inocultable anagrama popular, i al seu interior -a banda d'uns sobres que duien escrit «Senat« i «Congrés» i segons sembla algun paper al seu interior-, els esperats bolígrafs, globus i piruletes, tots de color blau en l'esperança que hi hagi un pare capaç de posar dins la boca del seu fill un caramel de color tan inusual.

I també un fullet amb bilingüisme estranyament entès -el que en castellà és «España en serio» en català resulta ser «España (sic) amb seny»- on hi ha un decàleg d'onze promeses -per tant, un endecàleg?- cadascuna de les quals comença amb «seguirem» fent tal cosa. Ho tenen tot fet, ara ja és només cosa de seguir insistint pel mateix camí.