En qualsevol competició les regles del joc són com un gerro xinès que ningú s'atreveix a tocar per por de trastocar la partida o sortir perdent amb el canvi. El mateix ha passat amb el sistema electoral, un meló que PP i PSOE mai han volgut obrir perquè garantia la seva alternança en el poder.
El sistema electoral que regeix a Espanya és teòricament proporcional però amb una circumscripció provincial que genera efectes fins i tot contraposats. Beneficia a les grans majories, castiga als partits petits d'àmbit nacional -llegeixi's IU o UPyD-, però al mateix temps premia als nacionalistes i partits d'àmbit més local.
El principi democràtic d'«un ciutadà, un vot» es compleix a Espanya encara que amb matisos, perquè no tots els vots valen el mateix.
Un vot de Sòria o de Terol té molt més pes al Congrés dels Diputats que el sufragi d'un madrileny o d'un barceloní. Per obtenir escó per Sòria fan falta poc més de 16.000 vots, però per treure aquest mateix diputat per Madrid cal reunir 86.000 paperetes.
El sistema electoral estableix que cada província tingui un mínim de dos diputats -Ceuta i Melilla només un- i que després se li vagin sumant escons proporcionalment a la seva població fins a completar els 350 diputats del Congrés.
Sota aquest principi, el 20 de desembre Madrid triarà 36 diputats i Sòria només dos, encara que si existís un repartiment veritablement proporcional, als sorians no els en correspondria cap i llavors no estarien representats.
Aquest repartiment dels escons provoca al seu torn altres dos efectes: el sistema electoral a Sòria es converteix en majoritari perquè només tenen opció d'obtenir diputat els dos partits més votats. La resta de les paperetes van a les escombraries.
Un problema de falta de proporcionalitat que es repeteix en totes les circumscripcions petites i que es va diluint a poc a poc segons creix el nombre d'escons a repartir.
Aquest sistema afavoreix als partits amb més suports en zones poc poblades i perjudica els quals basen la seva implantació en els grans nuclis. Els partits minoritaris només tenen possibilitats de sortir triats en les circumscripcions més grans, a excepció dels partits nacionalistes o d'àmbit local, que concentren tots els seus vots en molt poques províncies.
D'aquí la paradoxa que partits amb prou feines un 0,5 per cent dels vots en l'àmbit nacional, obtinguin més diputats que formacions amb cinc o sis vegades més.
A això se suma el sistema de repartiment d'escons pel sistema de D'Hondt que, encara que té una base proporcional, també acaba beneficiant els partits majoritaris.
Si l'elecció del Congrés genera aquestes distorsions, en el Senat el problema s'accentua. Com a càmera de representació territorial, els senadors accedeixen al lloc per dues vies: els triats en les urnes i els designats pels parlaments autonòmics.
Es trien quatre senadors per província, excepte les illes majors que voten a tres senadors cadascuna, mentre que les petites i Ceuta i Melilla escullen a un senador cadascuna. Després, cada parlament autonòmic designa a un senador i després un altre més per cada milió d'habitants.
La fórmula dóna com a fruit un Senat amb amplíssimes majories, però també amb nombrosos partits d'àmbit local, i l'opinió ciutadana cada vegada més estesa que la seva reforma ja és absolutament inajornable. Aquesta legislatura es va estar bastant prop d'arribar a un acord per millorar les seves funcions però de nou es va fracassar en l'intent.
Partits com Podem proposen que deixi de ser «un cementiri d'elefants» mentre que Ciutadans proposa reforma o tancament, i UPyD directament la seva clausura. Com sembla lògic, durant més de trenta anys PP i PSOE s'han oposat a qualsevol reforma de la legislació electoral que posés en perill el bipartidisme i l'alternança, amb la qual s'han trobat relativament còmodes.
Trencat aquest bipartidisme i amb una forta demanda ciutadana de regeneració democràtica, tot indica que la reforma s'obrirà pas, encara que el que no és clar és en quina adreça, perquè els interessos són contraposats.
El PP aposta per mantenir el sistema al Congrés i el Senat i per establir un sistema «presidencialista» als ajuntaments perquè governi la llista més votada.
Els socialistes tampoc semblen molt disposats a tocar gens, encara que estan oberts a debatre la legislatura vinent un canvi en la grandària de les circumscripcions per fer-les més petites, a l'estil britànic, per apropar els candidats als electors. Sí proposen desbloquejar les llistes i fer obligatòries les primàries en els partits.
Ciutadans aposta per un sistema mixt, de manera que una part dels diputats es triïn en circumscripcions més grans per millorar la proporcionalitat, i l'altra part de la Cambra per mitjà de llistes unipersonals. Els ciutadans votarien per tant dues vegades i podrien votar partits diferents en cadascuna.
Major proporcionalitat en la proposta de Podem i d'Unitat Popular, en la qual està integrada IU, i també de UPyD, dos dels partits fins ara més perjudicats pel sistema.
Falta per veure si la nova majoria que surti el 20 de desembre és capaç de posar-se d'acord per afrontar aquest canvi en les regles del joc de les eleccions, el gerro xinès de la democràcia parlamentària.
