Un debat, en bona lògica, no s'hauria de guanyar per la brillantor de l'oratòria dels contendents. Ni per llurs respostes reflexes. Ni pel to de més o menys seguretat en llurs exposicions. Ni tan sols pel tarannà davant les càmeres, l'atractiu físic, l'aparença de maduresa dels participants, i menys pels cops baixos. Tot això compta, però és un bluf.

Cal anar al que és substantiu. A allò que es diu, que s'afirma o es proposa. A la seva lògica i veracitat. A la claredat de l'exposició. A la convicció de qui ho exposa i al crèdit que ens mereix. No s'ha de valorar l'espectacle, sinó el guió que l'espectacle ens transmet. Ni el qui colpeja més fort, com en un combat de boxa.

Això no és un debat ni un cara a cara. Ni les fanfarronades, les bravates i la faramalla amb què tantes vegades es vesteix la posada en escena. «Ha guanyat aquest o l'altre.» Atenció amb els pressentiments. Que la política i l'art de governar són coses serioses, no una diversió per a la gent. Els debats, quan s'apaguen els llums, són molt més que carn de tertúlia divertida o de fulgurants enquestes telefòniques. Són per fer pensar, analitzar i contrastar entre la realitat i la ficció. O haurien de ser-ho.

A més, un debat o un cara a cara -per més que un la trenqui públicament a l'altra- és una part del tot: del balanç general d'uns anys de govern, bo o dolent, de resultats positius o negatius, net o corrupte, amb senyals de capacitat per continuar o d'esgotament. I també de les possibilitats versemblants per ser substituït per un de millor. Ni el que és vell és bo, pel fet de ser vell, ni el que és nou ho és pel fet de ser nou. En això de la vella política o de la nova hi ha molt d'esnobisme i de ximpleria. El debat de dilluns passat, ni nou ni vell, va ser un error mediàtic i polític. Fou mal plantejat i pèssimament dirigit.

Pedro Sánchez pot i sol lluir joventut i somriures, més que no pas idees creïbles. Mariano Rajoy exhibeix força cabells blancs i arrugues d'experiència, més que habilitat i determinació. És el que ha passat en aquest mal plantejat cara a cara, que no va tenir un veritable moderador. S'hi parlà de tot, però de res a fons. No fou un debat, que és el que es necessitava.

Des del minut zero Pedro Sánchez es llançà al coll de Mariano Rajoy, que ja no aconseguí treure-se'l de sobre. Rajoy intentà d'explicar, raonar, aportar dades i explicar propostes. Sánchez el va interrompre sense parar, l'acusà a pler, vingués a tomb o no, i el va difamar tant com va poder. I el moderador no va moderar. El fet és que el jove púgil, més preparat per a la boxa que per a governar, colpejà una vegada i una altra «el del plasma», que ja deu anar pensant en la jubilació.

En el quadrilàter s'imposà, amb brutícia, el més jove i fort, mentre que el reposat registrador de la propietat no sabia ni podia (no l'aconsellaven?) tornar els cops baixos. I com que l'àrbitre havia desaparegut, en el seu paper de trista figura, no hi va haver debat, sinó una baralla de barra de bar.