o sé si després del que li va passar ahir a Rajoy era el millor dia per parlar de donar la cara, però Inés Arrimadas ho va fer: «Els que esteu aquí donant la cara sou igual d'importants que nosaltres». A ella ningú la hi va trencar, que es trobava entre amics i més a les senyores no se les pega ni encara que alguns de Ciutadans vulguin equiparar la violència masclista a la feminista, però la hi van plasmar en foto. La gran diferència entre els actes polítics de la transició i els d'avui, i m'atreviria a dir que l'única diferència perquè el missatge d'uns i altres no ha canviat, és que ningú es volia fer una foto amb Fraga, Solé Tura o Miquel Roca. Ahir, el trajecte d'Inés Arrimadas des de la tarima fins a la porta va ser una cursa per etapes, entenent per etapa cada vegada que s'havia d'aturar a complaure una petició de selfie. I això que només uns minuts abans, just acabar l'acte, la premsa l'havia informat -i mostrat imatges- de l'agressió rebuda per Rajoy amb l'excusa de fer-se una foto amb ell. L'amenaça latent no va frenar la lideressa ciutadana, que va posar carotes a tota càmera que li van posar per davant. El valor se li suposa, que diria el seu cap de llista per Girona, el general retirat López de Castro.

Arrimadas -m'he proposat no fer cap joc de paraules amb el seu cognom- va arribar amb retard. Però els seguidors que l'esperaven a la Coma Cros van aplaudir com una sola persona així que un membre de l'staff va indicar-ho. Són gent ben entrenada. Durant l'espera vaig intentar elaborar mentalment el retrat robot del votant de Ciutadans. Entre el públic hi vaig descobrir un policia autonòmic conegut, un nadó de menys de cinc mesos, una senyora que combinava texans amb una brusa barroca de seccions transparents i pedreria ornamental més una bufanda vermella, un hipster amb les reglamentàries barba i camisa de llenyataire, dones vestides com per acudir un acte social -verbigràcia un rastrillo- homes que semblaven arribar directament de l'obra o el taler, avis, joves i fins i tot un -i només un- avi amb una bandera de plàstic de Ciutadans. Conclusió: no hi ha arquetip de votant de Ciutadans, però això tant pot ser degut al fet que els vota gent de tota condició i classe social com que el seu missatge és tan ambigu que tant li fa a l'un o a l'altre.

Un vídeo els va mostrar Albert Rivera, no en pilota picada com tenia per costum sinó amb un bolígraf a la mà i amb expressió tan transcendent davant d'un paper en blanc que semblava estar a punt d'escriure testament o d'omplir la sol·licitud per ingressar al Tenis Barcelona. Al final era una carta a la seva filla.

Arrimadas, en fi, va participar en un acte, no en un míting. Un «míting» i un «acte» són el mateix: polítics que diuen als seus seguidors allò que volen escoltar i aquests que aplaudeixen quan toca. Es diferencien només pel número d'espectadors. Més de 500 persones de públic és míting, un centenar és acte i una desena és reunió. Ciutadans es va mantenir amb orgull entre el míting i la reunió: en el seu acte central a les comarques de Girona va aplegar 100 persones.