Explicava un dels afortunats futbolistes que es va enfrontar a Kubala en el seu debut als camps espanyols, que allò va ser com passar de cop i volta del futbol en blanc i negre al futbol en color. No s'assemblava a res del que coneixien. Tot indica que avui passarà un fenomen semblant en el camp de la política espanyola, i el bipartidisme sense matisos que des de la transició ha configurat Congrés i Senat es convertirà en una amalgama de colors com mai no s'ha vist. Als clàssics PP i PSOE s'hi afegiran Podem i Ciutadans. Mai quatre formacions polítiques havien concorregut en unes eleccions espanyoles amb possibilitats de governar, i de fer-ho essent la llista més votada. Això, sense oblidar una IU que està notant en positiu el lideratge de Garzón, més la tradicional quota nacionalista basca i catalana, transmu?tada aquesta darrera en independentista. Una vegada format el nou parlament serà el moment de pintar el futur del país, i caldrà molta habilitat: qualsevol pintor sap que a més colors en la paleta, més possibilitats hi ha que el resultat final del quadre sigui un pastiche.

Tot i que la campanya ha afavorit clarament els dos partits emergents -Iglesias i Rivera són animals molt més mediàtics que Sánchez i Rajoy- empenyent-los fins a compartir pole position amb els dos tradicionals, no serà recordada pel seu alt nivell. Hauria passat a la història sense pena ni glòria, però des de dimecres serà recordada com "la campanya del cop de puny a Rajoy".

No deixa de ser curiós que hagi sigut així, ja que en el futur més immediat se li presenta al govern espanyol, sigui del color que sigui, el problema català, que en canvi a penes ha format part de les discussions, debats i discursos. Potser perquè -realpolitik mana- no sabien ben bé quina opinió els aportaria més vots. Davant el dubte, millor passar-hi de puntetes.

Però només s'hi pot passar de puntetes durant la campanya electoral. Ni un dia més. L'endemà mateix de formar govern, el nou exe?cutiu haurà de prendre decisions, potser amb l'excepció que el president torni a ser Mariano Rajoy, prou capaç de continuar amb la seva tàctica de deixar passar el temps i que els problemes es resolguin sols. La RAE canviarà l'expressió "fer-se el suec" per "fer-se el Rajoy".

Per a la resta, hi ha de tot. Ciutadans proposa un "projecte comú de tots els espanyols" per facilitar l'encaix dels catalans, el PSOE advoca per un estat federal i Podem no veuria malament pactar un referèndum. En tots els casos caldria una reforma constitucional. De fet, els propis partits -excepte PP- la veuen necessària també per altres raons. Feina extra per al nou Parlament.

La llarga campanya catalana

A Catalunya la campanya va començar el 13 de setembre i no només ha arribat fins avui, sinó que és probable que s'allargui més, potser fins al març. Amb elements propis, com correspon al fet diferencial. Així, CDC i ERC, que es van presentar plegats a Junts pel Sí a les catalanes el 27-S, concorren -després d'haver anunciat a bombo i plateret la desconnexió amb Espanya- a les eleccions espanyoles d'avui per separat però amb la intenció de sumar junts vots per l'independentisme. "Ni contigo ni sin ti", que diria un castís. La CUP, que ha renunciat a participar-hi per considerar-les alienes, aconsella als seus votants l'abstenció, per més que alguns dels seus dirigents hagin confessat que en cas de votar ho farien per Podem.

Un altre fet diferencial de la llarga campanya a Catalunya és que la discrepància està cada cop més estigmatitzada. Els partits s'assemblen cada dia més a -glups- Franco, que segons la llegenda apòcrifa permetia total llibertat de pensament: "Piense usted lo que quiera, pero que sea lo que yo pienso".

El que és inegable -innegable és una manera de parlar, ja que el sobiranisme bé ho nega- és que el resultat d'aquests comicis a Catalunya tindrà influència en el procés. Influència directa. Un daltabaix de les forces independentistes, inclús potser una simple derrota, faria replantejar moltes coses. O les hauria de fer replantejar, però tenint en compte que amb un 48% de vots a favor el 27-S, els sobiranistes encara continuen declarant que van guanyar el plebiscit, sempre és possible se?guir fent-se l'orni. O sigui, el Rajoy.