Les eleccions del canvi duen una catalanització de la política espanyola. Es debilita el bipartidisme, amb un descens dels partits majoritaris. El PP, en el Govern, perd més d'un 30% dels escons. Però tant populars com socialistes retenen un electorat ampli i fidel. Veiem l'augment de Podem com a vot protesta, i les plataformes aliades als territoris com En Comú Podem, que obté representació per Girona: és un èxit que cal veure com es digereix en un Parlament fragmentat, amb coordinació real de programes de partits diversos, que debiliten la unitat d'acció.

Trobem un augment de Ciutadans, amb receptes regeneradores de lliure mercat, allunyades de l'escorament a l'esquerra, però a Catalunya punxa el creixement. Es perfila una segona transició, en les que han estat les eleccions més televisives de la història i on el vot de càstig, reclama actuacions polítiques urgents davant les necessitats de la ciutadania.

A Catalunya trobem l'afebliment de Convergència, un partit que, amb el PSC, és hegemònic des del 1980. La coalició Democràcia i Llibertat resisteix a Girona, però retrocedeix a Barcelona o Tarragona. En Comú Podem ha rebut votants de perfil social vinguts de la CUP, i també favorables a un possible referèndum. Tenim l'augment d'una ERC que, malgrat aliar-se amb Convergència en unes eleccions autoproclamades plebiscitàries, no pateix el desgast del Govern.

La segona transició és l'entesa entre partits per un Govern de coalició, o per suports concrets a un Govern en minoria, que tingui present que cal endegar un pla de política social que pal·liï un escenari de crisi llarg, on un gruix de la societat ha sofert l'augment d'impostos, l'aturada del sector immobiliari i la pèrdua de poder adquisitiu. La segona transició reclama amplitud de mires, diàleg i acords ambiciosos en l'àmbit social, o ens trobarem abocats a una segona volta en poc temps.