Durant dècades el manual de comportament electoral deia que a Catalunya existia vot dual: un gruix de votants que optaven pel catalanisme en les eleccions al Parlament optaven per partits estatals a les eleccions a Corts Generals. Això també forma part del passat. Mirem el comportament a les comarques gironines el 20-D: dos partits sobiranistes es divideixen quasi el 50% del vot amb una participació alta. 25% per Democràcia i Llibertat, guanyadora de la contesa electoral, i un 23,5% per a ERC. Dos espais sobiranistes que també queden en la primera o la segona posició en la gran majoria dels 222 municipis. Els dos partits tradicionals estatals es queden un fora del Congrés (PP amb un 8% dels vots) i l'altre amb l'últim diputat adjudicat (PSC-PSOE amb el 12,5% dels vots quan venia del 21% i vuit anys abans del 40%). Fins i tot quan es voten eleccions espanyoles a Catalunya es fa en clau plebiscitària. 29 diputats elegits a Catalunya defensen un referèndum vinculant sobre el dret a l'autodeterminació de Catalunya per 18 contraris, dits «constitucionalistes». A les comarques gironines només un diputat està entre aquests 18 i la divisió de vot entre PP i Ciutadans els ha deixat tots dos sense representació.
Municipis on a les eleccions del 27 de setembre va quedar com a segona força Ciutadans ara ha quedat com a segona o primera En Comú Podem, cosa que vol dir que encara que sembli difícil d'immaginar hi ha hagut votants que han transitat entre els anomenats partits «emergits». En Comú Podem i Podem arreu de l'Estat ha recollit vot d'entre els antics votants en blanc, persones que fent el pas cívic del vot es quedaven en el vot de distància a qualsevol opció política. El vot en blanc ha caigut i la participació s'ha incrementat. Podem s'ha compromès a negociar en el termini màxim d'un any un referèndum d'autodeterminació per a Catalunya. Allò que altres ja hem provat, sense èxit -i unes altres majories- en el passat. Pel que fa al sobiranisme, és evident que si CDC i ERC haguéssim anat junts ara hi hauria una lectura diferent dels resultats a Catalunya i un guanyador que també projectaria una lectura diferent en l'àmbit internacional.
El poder a l'Espanya democràtica s'ha basat en les majories absolutes o en els pactes del PP o els PSOE amb uns «nacionalismos moderados» que ja no existeixen en aquesta expressió. El poder polític i econòmic de Madrid viu com un veritable drama el moment actual amb un escenari que aboca als pactes, de totes totes. El PP ha guanyat les eleccions però li falten socis per a una majoria absoluta parlamentària. Molt encertadament, el PSOE ha dit que al PP li pertoca començar el ball de la formació del Govern. Però avui es veu més una possible coalició d'esquerres on en el quasi empat entre PSOE i Podem cap dels dos donarà el braç a tòrcer pel lideratge. Aleshores és quan s'obre pas la idea d'un govern de reforma (i desmantellament legislatiu de l'herència del PP) amb independents i polítics. Un escenari italianitzat per una política sense la sofisticació italiana. Convé recordar en aquest punt que la Constitució permet que el president del Govern espanyol no sigui un diputat del Congrés. Aquí s'obren les especulacions, potser encara prematures. Un govern PP-PSOE només coagularia si en pocs dies el Parlament i el Govern català poden posar la directa en el full de ruta sobiranista. Avui, una incògnita amb data de caducitat en dies o setmanes. És probable que el futur president del govern no sigui el cap de cartell, sigui de dreta o d'esquerra. I mentrestant, Ciutadans ha demostrat les limitacions de la política lleugera i de somriure ambivalent. Gràcies de tot cor als 82.984 electors (a l'espera del vot de l'estranger) que diumenge van votar i donar la victòria a la llista electoral que vaig tenir l'honor d'encapçalar.
